El museu imaginari en la ciutat de ningú

Josep Lluís Seguí

De museus

Tot i ser un addicte als museus (d'arts plàstiques; els altres m'interessen ben poc, a part del Museu de la Música de Nova Orleans, el Museu Faller de València, el Museu de la Guerra a l'Havana...), els museus em sonen a mausoleus i els veig com parcs temàtics amb els quadres i escultures en gàbies. Aquestes ratlles limítrofes de les que no pots passar, no ens passem de la ratlla, a mi que, miopia a part, m'agrada veure de prop la textura dels quadres i igualment em resulta plaent acariciar el material de les escultures. Potser pel que això té de sensual, d’eròtic, de físic almenys, es dóna la prohibició. ¿Recordes, Laia, a l'IVAM de València, com ens van escridassar per creuar la ratlla, ens vam passar tu i jo, en un rampell de passió amorosa -per l'art i per tu, per mi- que va acabar per portar-nos a la foscor clandestina d'un cinema?

Crec que el primer museu que vaig visitar, sí, va ser el Louvre de París, on no vaig aconseguir entendre el somriure de la Mona Lisa -pre Duchamp- fins que vaig veure els muntonets de japonesos que lluïen el mateix somriure ("chees") en els seus circulars rostres de formatge de bola. Qui es reia de qui?

Suposo que l'ambigu Leonardo, quan amb un mal gest de la mà on sostenia el pennello va convertir en ambigu allò que només era un rictus de masculí nosa en un rostre femení o així.

He passat mil hores al Prado de Madrid fins que vaig decidir que l'únic que volia veure, una i altra vegada, així fins a mil, era Velázquez, El Bosco, Lucas Cranach el Vell, Botticelli -aquest tríptic de la persecució de la desposada per uns gossos i el genet a cavall-, i potser algun Goya.

Així, la pintura és revisitada, com qui va a veure a una amiga llunyana que viu a l'altra ciutat, o a la mateixa.

És clar que hi ha museus dels que no sortiria mai, un cop dins. El MOMA, que només amb contemplar l'estàtua -multiplicada en mil ciutats- que de Balzac va fer Roden n’hi ha prou per a un dia, o les d'Arístides Maillol. Perquè són artistes europeus? Res d'això, és l'art del potlach americà el que em fascina aquests últims anys. Rothko-Pollock. Per això vaig recórrer mitja Filadèlfia, sense una cervesa (encara perviu la prohibició a la capital de la Constitució) que tirar-me a la gola resseca en un calorós dia d'estiu, a la recerca d'un museu on hi havia obra de Warhol exposada. Aquest Elvis Presley amb les pistoles a la cintura; el procés de creació de l'obra sobre l'assassinat de Kennedy...

L’art pop, que va servir en gran mesura de model per construir el realisme crític d'Estampa Popular i els artistes que van treballar sota els seus pressupostos, un art crític, polititzat, diferenciat així de la frivolitat del pop americà. Donant per fet que el pop americà era frívol i acrític, la qual cosa jo no crec en absolut. Aquí estava Antoni Miró.

Una bona part de l'obra plàstica de Toni Miró està feta de trossos d'obres de museus. Velázquez, Picasso, Magritte, Goya, Dalí i tants altres, europeus. I el mateix art pop americà. Aquesta espècie d'assemblatges pictòrics, en què allò ja vist -en els museus, en els llibres amb il·lustracions- adquireix un(s) altre(s) sentit(s). Toni Miró, com jo mateix, és un "lladre" de museus. Se n’emporta el que li ve de gust, i s’ho emporta per retornar-ho en la seva pròpia obra plàstica. (Els meus furts els he traslladat a la meva literatura o han donat origen a les meues narracions: el Rubens del Rapto de las hijas de Leucipo; aquest altre de Botticelli que els deia, La liseuse de Henner).

El museu de ningú

Desposseït el museu per depredadors com els cronistes de la realitat i irreverents com Antoni Miró i altres, del museu només queda la façana. El cartró pedra del Metropolitan de Nova York, la llauna de sardines del Guggemheim de Bilbao, els palaus de Madrid i París...

Perquè com la vida, l'art està en una altra part. He vist més bellesa plàstica creuant el Mississipí, davant el llac Michigan, l'Albufera de València, la Serra Mariola, el derruït Mur de Berlín... que en moltes de les obres que s'aferren de manera mimètica, naturalista, és a dir, falsament realista, dels paisatgistes professionals, mercantils. I no diguem en dones, potser impossibles de retratar perquè no hi hauria llenç, o ulls, que se'ls resistís.

Un saxofonista negre que interpretava "Skylark" a Central Park i a ell es va acostar una dona igualment de pell negra i va cantar amb el saxo. Quina bellesa!

Museus al marge

I els qui viuen al marge del museu, al marge de la societat, Diògenes sense saber-ho, i s'aixopluguen a l'ombra o del fred al costat de la façana d'un museu.

En l'obra pictòrica d'Antoni Miró trobem aquests homeless que tenen la seva plaça presa davant els millors museus del món, en particular d'Amèrica del Nord, o viuen a les portes de l'edifici Chrysler, quin luxe. Res a veure amb els "rodamóns", d'aquí cap allà; ni amb els clochards que fan nit sota els "romàntics" ponts del Sena.

Ja no són les figures tretes del museu -aquests trossos de Velázquez, Goya, Picasso...-, sinó els qui mai van entrar a un museu.

Però la ciutat és de ningú. La ciutat, com Odisseu, és Ningú. I aquesta ciutat -així l'Havana o Nova Orleans- és el museu mateix dels qui viuen al marge de la cultura dominant, de la vida dominada, emmarcada, enclaustrada.

Hi ha un quadre d'Antoni Miró on veiem unes precioses lisboetes en un balcó mirant(-nos); un altre, titulat Buscant-se la vida (Barcelona), on un home mira l'interior d'un contenidor d'escombraries. I hi ha el Warhol i perfil (Madrid), on veiem un autoretrat del pintor pop i el perfil d'una espectadora que dirigeix la seva mirada fora de camp, a una altra banda.

Mirades i mirats

La mirada sempre mira cap a un altre lloc, saturada del que veu, sadollada amb el que ha vist. Davant els quadres d'un museu, volem veure el del costat, i el veiem de reüll. Com de reüll anem veient el que se'ns posa davant els ulls en el nostre deambular pels carrers de qualsevol ciutat.

La bellesa -i hi ha bellesa en la lletjor- sempre és una altra. La bellesa va de pas, passa per l'altra vorera o està a l'altra riba. Més encara, al marge.

Antoni Miró és un pintor -i escultor- dels marges, de les altres ciutats; dels afores, del que es troba a la porta del museu; més de qui mira que del que es preveu. Pintor d'allò que no volem veure: pobresa, guerres, destrucció, fam i fàstic, d’allò que a la mirada desagrada. I pintor, escultor, d’allò que seria desitjable i que fa mal a la mirada per tant desig que genera: els seus nus femenins imaginaris, les coloristes jineteras cubanes, els fal·lus "reduïts" a escultures.

Per aquí va Freud -que apareix, com una taca de l'inconscient-, per aquí circula el desig.

Nova York és una ciutat de luxe, amb luxosos museus -ho tenen tot, i que gran!-; l'Havana és una ciutat luxuriosa ("luxe i luxúria", en català) a cada carrer, a cada cantonada, bar, balcó de l'Havana Vella. Dues ciutats de ningú. Dues ciutats museu d'obres vives, de permanents performances (accions), de happenings (successos) continus. Museus a part. Això ho sap bé Toni Miró. I ho "retrata". Ho (ex)posa davant la nostra mirada.