L’alfabet o l’evocació del joc en Antoni Miró i Isabel-Clara Simó

Josep Lluís Peris Gomez

La lletra A inicia l’alfabet i la paraula atzar, en l’atzar és on es precipita l’acte creatiu que esdevindrà en fet artístic i d’aquesta manera, tot conjugant els signes que són les lletres, la plasticitat dels símbols que són el llenguatge més la capacitat d’evocació de la matèria pictòrica, la figuració, el color i de nou el signe, arribem a la configuració força suggeridora d’un conjunt plasticoliterari elaborat pel pintor Antoni Miró i l’escriptora Isabel-Clara Simó.

Dues coincidències o dos encontres en la necessitat d’expressió i de comunicació: dos artistes alcoians compromesos en una mirada semblant, fidels a un mateix entorn i a una mateixa tradició cultural, dos artistes amb una projecció nacional i internacional ben reconeguda, dues veus, dues biografies i una amistat d’on surt aquest conjunt expositiu L’alfabet carregat d’harmonia i coherència plàstica.

De la A a la Z, el pintor Antoni Miró va compondre a principi dels anys noranta un multi retaule en què la lletra i la figuració són el referent protagonista d’una composició plàstica en la qual l’evocació adquireix una doble funció comunicativa. Per una banda, la presència de la paraula com a significant i com a realitat sígnica i plàstica. Per una altra, la presència d’imatges que són reconeixences unívoques i que paral·lelament són els indicadors amb capacitat d’evocació d’un discurs extrapictòric reformat per la irrupció del text poètic a càrrec de l’escriptora Isabel-Clara Simó. Significant i significat s’entrecreuen en un exercici semiòtic en què l’atzar, el signe, els significats i les referències a la cultura occidental es situen en un mateix plànol visual i cognitiu.

Lletra, dibuix i poema són en aquesta composició calidoscòpica tres eines fonamentals per tal de deixar obert o inacabat un tapís multiforme fet de paraules i d’imatges, paraules que són l’inici d’un joc discursiu i poètic prenyat de referències objectives i també subjectives que apunten tant a personatges claus de la cultura com a afectes i desafectes concrets del món personal dels autors, imatges que són fragments d’història concreta i miralls on es pot reconèixer o trobar-se l’espectador, implicat en un mateix joc de suggeriments, complicitats i possibles interpretacions sempre obertes a la capacitat reflexiva i imaginativa de l’observador. La vida, l’art, el joc, la cultura o la història s’uneixen d’una manera atzarosa per tal d’obrir un univers de significacions i de reconeixences que condiciona la lectura lúdica d’aquest retaule contemporani ple de presències sígniques i matèriques.

Labcdari blau que ens proposa Antoni Miró esdevé un microunivers complet, en aparença tancat a l’orde establert de l’alfabet convencional, però la intencionalitat i el procediment multidisciplinari en què ha operat l’autor en aquesta composició permeten una lectura i una interpretació fonamentalment oberta i dinàmica. Partint del costum i de la identificació dels signes de cada lletra, l’autor introdueix la subjectivitat creativa en la capacitat d’alterar, combinar o capgirar els significats associats a les funcions lògiques de la lletra i de la paraula. La lletra esdevé en aquestes composicions signe plàstic i, alhora, inici de possibles moviments evocadors a través de la memòria, l’empatia, l’emotivitat o l’experiència. Així, la lletra no és més que el signe, l’espurna desencadenant de tot un univers d’associacions mentals que generen sentit i significat a les paraules, i les paraules esdevenen d’aquesta manera un conjunt de signes amb capacitat de retenir i comunicar sentit, significat i experiència.

En aquest procés desencadenant de significat pren cos i sentit el fet poètic, el joc poètic que elabora amb molt d’ingeni l’escriptora Isabel-Clara Simó, tot utilitzant les possibilitats d’evocació, de misteri, de mite, de realitat, de fantàstic, cínic, quotidià o transcendent del fet lingüístic, que és signe, convenció, paraula i lletra.

De la A a la Z, de l’amor a Zeus, passant per la В de blau, o la P de Picasso, la M de Maria o la E d’escrit, escriptura... Els dos artistes alcoians ens mostren una autèntica capacitat de jugar i de capgirar els ordres de les associacions convencionals de significants i de significats per oferir-nos noves possibilitats de relació amb el fet artístic i literari i, en definitiva, amb el mite del llenguatge. El llenguatge està fet de signes visuals i plàstics, cada lletra no és més que això, un signe, una convenció i allò que importa no és mirar les paraules amb una sola mirada, sinó mirar les paraules amb totes les mirades possibles, traspassar les paraules amb la mirada poètica, trencar les paraules, desfer-les i refer-les, omplir-les de nous significats, inventar noves imatges que ens porten a noves paraules, jugar, en definitiva, a inventar nous abecedaris evocadors de nous universos possibles per tal de comunicar-nos.