Art i Canvi. El Gest Social En L’obra De L’Antoni Miro

Joan Llinares

Funció sociològica de l’art en Antoni Miró i la seva manera veure el que és la seua pràctica plàstica i estètica

La raó per la que estic amb vosaltres està en els motius que em vinculen amb l’obra de l’Antoni Miró a qui vaig conèixer fa molts anys a Barcelona, en concret en el Museu d’Art Modern quan encara estava separat de la seva matriu el MNAC-Museu Nacional d’Art Modern. Ens vam trobar a propòsit d’una visita en la que anava acompanyat del Manolo Boix amb qui aleshores ja m’unia una antiga amistat que va ser fonamental per a tenir els meus primers contactes amb el mon de la creació artística. Va ser una època en la que l’art també actuava com un instrument on el gaudi estètic era quasi secundari, que en el meu cas vindria molt després. Eren els temps en els que molts artistes estaven compromesos amb els processos socials dels que en aquells temps participava una gran part de la joventut.

Estic parlat de l’època de la dictadura franquista on la generació d'Antoni Miró jugà un paper fonamental a l'hora de transmetre, a través de la seua creació artística, un pensament transformador de canvi, de crítica i de defensa d'uns valors que negats pel Poder d’aquella època sense llibertats civils, culturals, nacionals que ara podem gaudir en uns nivells que aleshores era inimaginable. Era una època en la que pel simple fet de manifestar-se defensant millor salari, d'estar en un sindicat o en una organització política es podia patir anys de presó, quedar inhabilitat per a molts treballs –fins i tot, per a estudiar en la universitat- i ser postergat per vida en aquella societat dirigida per un dictador sanguinari.

Jo he entès com fa tems va escriure Albert Camús, que l'art és no sols una qüestió purament emocional, sinó que ha d’estar també vinculat a la seva missió social. Els grans teòrics de la història de l'art defineixen l'art com el producte de la creació humana que té el poder d'emocionar-nos. Per a mi l'emoció ha anat sempre unida a la comunicació, al vincle entre l’artista i el seu entorn, a emocionar-nos però perquè es comunica alguna cosa. Els aspectes estètics i els emocionals en l'art tenen components de molts i variats tipus derivats de l’experiència personal del creador, dels seus compromisos o absència de compromisos, de les seves decisions relacionades o absències de vincles amb el seu entorn social. D’aquesta realitat surt i es justifica cada pràctica estètica.

Però tal com us contava i ja que estem sota els auspicis d’una universitat com la d’Alacant, en aquella època de règim dictatorial es van produir fets que trencaven la monotonia totalitària: un d’ells el que protagonitzaren en 1965 catedràtics de diverses universitats espanyoles com José Luís Lopez-Aranguren, professor d'Ètica; Enrique Tierno Galván, professor de Dret polític; i Agustín Garcia Calvo, professor de Filologia que quan van ser expulsats de les seues càtedres per la dictadura franquista, per recolzar i solidaritzar-se amb les protestes estudiantils, es produïren dimissions voluntàries d’altres catedràtics com els professors d’Estètica José Maria Valverde i Antonio Tovar que proclamaren contra la repressió franquista que no hi ha estètica sense ètica (Nulla ethica sine aesthetica) convertint en un crit de resistència la inseparabilitat de dos seqüències del millor de la naturalesa humana: l'ètica i l'estètica.

Entre totes les visions que es pot tindre de la creació artística jo em quedo amb la que uneix l’estètica i l’ètica i fa de l’experiència artística un modo de comunicació social. L'artista com una persona que crea una realitat nascuda de l'entorn i del context en el que està vivint i decideix prestar el seu treball als seus conciutadans per transmetre activament els valors amb els que creu, amb totes les variables que vulguem entendre. Així és com entenc i he entès sempre l'obra d'Antoni Miró al igual que la d’una bona part dels seus contemporanis.

En el meu cas personal, en participar d’aquesta idea de la funció social de l’art i la cultura, sense cap dubte em va influir a l’hora de decidir-me a deixar la meva rutina funcionarial per posar-me en 1988 a ajudar en la gestió i la creació del Ivam i posteriorment en la d’altres centres artístics i culturals.

M'agradaria parlar-vos ara de l'escultura “25 d'abril 1707” de l’Antoni Miró de la que imagino que coneixereu alguna cosa per la premsa atès que ha estat protagonista d’un acte de censura propi d’un personatge franquista com l’alcalde de Gandia, Arturo Torró, militant del PP. “25 d'abril 1707” és una escultura monumental de ferro corten de 25 metres de llarga i 3 metres d'alçada i que estava instal·lada en la rodona nord d'entrada de la ciutat de Gandia. Aquesta escultura és una representació del Toni Miró a partir de l’obra “La rendición de Breda” coneguda també pel quadro de les llances de Velázquez, amb una composició semblant i una personal interpretació del quadre. La seua ubicació està molt vinculada amb les magnituds, les formes i la dinàmica visual creada per l’autor.

Es una obra que Antoni Miró idea i crea a partir del lloc on l’ajuntament de Gandia li demana que intervingui per commemorar el 300 aniversari de la batalla d’Almansa en la que l’exercit austriacista defensor dels furs valencians va ser derrotat per les tropes borbòniques de l’aspirant a la corona espanyola l’absolutista Felip d’Anjou. La interpretació que Miró fa d'aquest aconteiximent és imaginar el moment de la derrota, reproduint el final d'una batalla en la que hi ha uns guanyadors i uns perdedors, exactament com en el quadre de les llances.

Antoni Miró planteja la seva obra en el context físic i urbà que se li assigna en l’encàrrec. Un lloc on l’obra estarà sotmesa a ser visualitzada des de multitud de punts estables i en moviment atès que es troba en el punt en el que el viatger per carretera s’aproxima per accedir a la ciutat constituint un punt d'arribada, un monument de benvinguda convidant als viatger i al ciutadà de Gandia a reflexionar sobre el vincle de la seva ciutat amb els fets de 1707, la gran desfeta que suposà la destrucció total de ciutats com Xàtiva, a la que l’absolutista Felip d’Anjou li va robar fins i tot el nom per imposar-li el de San Felipe, i els atacs sagnants contra altres ciutats que resistiren després de la desfeta d’Almansa com la pròpia Gandia, Alzira o la pròpia València. i altres ciutats valencianes com el que recordem sobretot és la batalla d'Almansa i després la següent gran desfeta que va ser la crema durant un any per ordre expresa del rei borbó de la ciutat de Xativa i el seu canvi de nom, però Gandia també va ser una de les ciutats que patiren les conseqüències de la represió de l'exèrcit borbó, igual que València, Alzira, ...

La batalla d'Almansa va significar la derogació de l’ordenament jurídic valencià (Els Furs) i la dissolució de les institucions del Regne de València (Les Corts i el Consell) desenvolupades des de la creació del regne per Jaume I.

La batalla d'Almansa va ser molt més que un episodi bèl·lic, va ser un període negre, de destrucció de tot un país, de les seves institucions, costums i cultura, un intent d’esborrar la història arribant fins i tot a prohibir la llengua dels seus ciutadans que era la llengua fundacional del regne, el català. Els fets han inspirat moltes creacions artístiques i entre elles l’obra monumental de Toni Miró constituïda com un treball estètic al servei de la memòria històrica. El concepte de memòria històrica que tenim s'ha centrat més fins ara en el període de la guerra civil i la postguerra, però memòria història per als valencians també és recordar per què estem com estem i quines són les arrels i els orígens de la societat valenciana i el seus problemes que no venen sol del passat recent sinó de molt abans especialment dels fets que arribaren amb el segle XVIII.

L'escultura “25 d'abril 1707” és en definitiva una representació artística que pretén provocar en tots aquells que la veuen eixe moment de reflexió sobre tot el que ella significa. I no hi ha cap dubte que és per aquesta funció comunicadora i interpretativa de la història on hem de buscar les causes de l’atac i la cesura que l’escultura ha patit. En efecte, una escultura monumental pensada per a romandre per sempre a l’entrada de Gandia i a la que arriba un alcalde que decideix que ha d'anar fora perquè ho considera una “ferralla” catalanista.

I d’aquets fets és d’on ve la meva proposta de reflexió, pensar conjuntament en el per què passen aquestes coses en ple any 2013. Per què en els temps actuals encara es censuren obres d’art. Cóm és possible que una escultura sigui arrancada del seu lloc per un senyor que ostenta la representació d’un poble i que no passi res.

La meva incomprensió davant de fets com aquets pot ser vingui dels meus orígens professionals en el municipalisme. Vinc d’un cos funcionarial com el de secretari d'ajuntament, vinculat al compliment de la legalitat i la defensa dels drets i obligacions que reconeix el nostre ordenament jurídic. En els ajuntaments es decideixen moltes qüestions relacionades amb el benestar dels veïns. Les decisions administratives estan, o han d’estar, necessàriament precedides per una justificació i motivació especialment quan van a suposar despeses econòmiques o a modificar la realitat i l'estètica urbanística. Encara és més necessari motivar els actes i decisions polítiques quan suposa anar en contra de decisions anteriors d’un ajuntament que va apostar per encarregar a un artista que representés una part de la història del seu poble.

Preguntar-nos el per què poden passar coses com les de que un alcalde sigui capaç de gastar diners i posar la maquinària d’un ajuntament per destruir una obra artística com la “25 d'abril 1707” és un dels objectius d’aquestes paraules que us estic dirigint. Un fet com aquest necessita d’una reflexió profunda si vosaltres com jo creguem en una societat respectuosa amb els seus creadors i amb la història d’un poble.

La resposta sense dubte connecta amb la funció de l’art i amb l’existència en aquets temps de personatges amb ideologies que qüestionen fins acabar amb elles, expressions estètiques com les que representa una escultura creada per a estar integrada en la vida pública i formar part del imaginari cultural i la sensibilitat estètica dels ciutadans. Que hagin personatges que odien la creació artística, que vulguin fer desaparèixer les expressions culturals de la vida pública quan són contraries a la seva visió dèspota no seria en principi problema, ja sabem que en una societat moderna i complexa hi ha de tot. El veritable problema, com diu Aristòtil, no és que hagin necis, el problema és que tinguin el poder polític.

La raó que l'exalcalde de Gandia Artur Torró donà per a enderrocar l'escultura era que volia col·locar una altra més representativa de la ciutat de Gandia. L'escultura d’Antoni Miró recordant i honorant el 25 d'abril de 1707 no era representativa per a ell. I per a portar endavant la seva operació d’esborrar de la faç de la ciutat l’obra“25 d'abril 1707” Artur Torró lo sorprenent és que compta amb la col·laboració d'un altre artista Jaume Espí que s'ofereix a participar en l’operació fent l'escultura que havia de substituir a la d’Antoni Miró.

Que un altre artista es preste a ser el vehicle col·laborador d'un censor, d'un polític autoritari que vol eliminar una expressió tan clara, tan oberta com la que representava l'escultura de Toni Miro ens ha de fer pensar i reflexionar. Ara resulta que l'esquirolisme que en el món sindical tant es critica, també el tenim en el món de l'art. En aquest cas és inconcebible que algú que es considera part del mon artístic es preste a una operació de censura i agressió als drets d’un altre autor.

A través de l'escultura “25 d'abril 1707” Gandia tenia la representació artística d’una part de la seva història i la plasmació d'un compromís social de l'artista amb el seu país. Esgotades totes les vies i per impedir que l’agressió contra aquesta expressió artística s’hagi quedat impune, s’ha tingut que recórrer a l’ordenament jurídic vigent perquè el que va fer Artur Torró no sols era un atac a la memòria o a una expressió artística sinó que també va ser una il·legalitat.

En efecte. Afortunadament en l'àmbit dels drets d'autor, moviments del segle XIX nascuts a França generaren el reconeixement legal d'aquests drets, el dret de l'autor a la integritat de la seua obra, el dret a que no es falsifiqui, que no es destruei... drets que estan reconeguts en tots els àmbits de la creació intel·lectual: en el literari, el musical, el plàstic artístic o en el científic. L’exalcalde de Gandia va vulnerar aquets drets generant una batalla legal que encara no ha acabat i en la que el dèspota censor ha anat canviat d’estratègia conforme se’l anava cercant jurídicament sense tenir cap vergonya recórrer a la mentida.

Del primer propòsit que Arturo Torró va expressar, el de fer desaparèixer l’escultura enviant-la com a ferralla als magatzems municipals, va passar al del projecte de reinstal·lar-la en un altre lloc de la ciutat, un lloc ocult on desaparegués la centralitat de l’obra a l’entrada de la ciutat. Aquest canvi es va produir quan se li va advertir fefaentment que estava actuant il·legalment i va tenir que anar a declarar davant un jutge. Aleshores va fer la simulació de que volia acordar amb l’autor la nova ubicació, quan ja tenia decidit a quin lloc l’anava a enviar. Va mentir al dir que l’obra substituta del Jaume Espí era una donació d’aquest quan la nova corporació va descobrir que havia un contracte pel que es pagaven 50.000 € a l’Espí pel seu treball.

Provablement eixiran moltes coses de l'ajuntament de Gandia de l’etapa d’Artur Torró i es veurà una vegada més cóm les institucions públiques han estat preses per autèntiques bandes que han actuat com a tals aprofitant les institucions en benefici propi. Ara estan apareguent els papers que demostren que darrere de tota l'operació i molt abans de que declarés que “lo que queremos es cambiarla de sitio y no queremos destruirla” com va declarar al jutge que el va interrogar hi havia una clara decisió de convertir l'obra en ferralla.

La resistència del propi Antoni Miro a que el dèspota se’n sortira amb la seua primera intenció i la ferma defensa dels seus drets d’autor és també un exemple de resistència contra el poder del dèspota que ataca les llibertats artístiques. Malauradament en aquesta lluita no s’han volgut comprometre institucions que en principi haurien de defensar la cultura i la creació artística. Em refereixo al Consell Valencià de Cultura presidit pel ciutadà nord-americà, el senyor Grisolia, que en correctíssim castellà a una petició enviada en valencià, digué: “que le preocupaba el tema y le mantuvieran informado” i no va fer res més. La mateixa denúncia es va presentar en el Ministeri de Cultura en la mesura que la Constitució otorga a l'estat la competència exclusiva de lluita contra l'espoli, que és la destrucció o pèrdua d'un bé cultural. Ens consta que el ministeri es va limitar a fer una acció telefònica avisant a la conselleria de cultura que podien tindre un problema. Al menys en Madrid tenien més consciència del conflicte legal que en el nostre territori però la conselleria de cultura no ha fet res en cap moment.

A base de recursos i recorrent a instàncies judicials es va poder frenar durant més d’un any la destrucció de l'escultura. Quan aquets recursos encara estaben pendents de resoldre, de manera secreta i sorpresiva l’ajuntament va organitzar l’arrencament de mitjançant una empresa d’enderrocs que va utilitzar radials i altres mitjans destructius per separar l’obra de la peanya que la sostenia traslladant-la a torsos a un altre lloc sense cap de les característiques que havien inspirat a l’autor a fer l’obra tal com la va concebre.

Ara l’obra està al costat d’un aparcament, sense la vista de 360º, malt reconstruïda, falta de perspectiva... una ubicació que és tot el contrari de la ubicació original.

Per què l’ajuntament la va reinstal·lar i no la va tirar a un abocador? Coneixent la figura de l’exalcalde fins i tot es possible que en els seus plans estigués vendre-la com a ferro. Ho va impedir una de les denúncies presentades davant el jutjat de lo penal de Gandia on el propi jutge li va advertir a Arturo Torró “que si ell sabia que l’escultura no es podia destruir”. Conforme s’anava desenvolupant-se el conflicte jurídic l’ajuntament conscient de que podia incórrer en delicte si actuava en la forma inicialment pensada, anava rectificant les seues intencions maniobrant i jugant des del seu poder desviat per acabar finalment amb l’arrencament de l’escultura.

Per poder justificar lo injustificable davant dels jutges l’ajuntament de Gandia va tenir que inventar-ser un projecte de remodelació de l’entrada a Gandia que afectava a la rodona. Tot era mentida. Al llarg del procés s’han prestat a col·laborar amb l’alcade Torró moltíssima gent: arquitectes, funcionaris i advocats obedients que han pintat, conforme es diu en argot administratiu, expedients, projecte de remodelació urbanística de la rotonda i el que ha fet falta per justificar l’obsessió d’un censor posat a alcalde. En definitiva, l'escultura feia nosa a l'exalcade pel que significava l’obra i atès que resultà que no era possible fer-la desaparèixer tenen que inventar tot un procediment administratiu que al final ha tingut importants costos per a la ciutat de Gandia. I fins i tot actuar amb tot el poder que li dona la seva condició d’alcalde, la seua forma d’actuar, precipitada i imprudent el va portar a incomplir el que el propi projecte d’arrancament de l’escultura deia: que s’havia de contar amb la participació de l’artista per a l’operació de desmuntatge, trasllat i muntatge de l’obra.

El procés que se continua i se planteja en l'àmbit dels tribunals està seguint el seu camí. Amb l'arribada ara del nou ajuntament s'ha iniciat una negociació que ha paralitzat de moment els processos judicials que estan en marxa amb l’objectiu de trobar una solució. L'única solució legal és que l'escultura torne a estar al seu. Les negociacions estan pendents i és d’esperar que acabin bé i que tot quedi en una historia que no tindria que haver passat. Que finalment hagi un reconeixement de la llibertat d'expressió, de creació de l’artista i de desenvolupament de tota la seua capacitat al servei del seu poble.

És dramàtic que encara avui s’estiguin reivindicant els drets d’expressió i creació artística reconeguts i consagrats per la declaració universal dels dets de la persona i per la pròpia Constitució Espanyola i que siguen persones investides d’autoritat qui els estan vulnerant. I no es tracta sols d’un exalcalde al que afortunadament el seu poble l’ha repudiat. El problema és més greu com demostra que hagin recolzat a l’alcalde dèspota institucions com la conselleria de cultura o el Consell Valencià de Cultura amb el seu president i altres personatges que formen part de la institució com el catedràtic de la UPV José Maria Lozano o la pròpia exdirectora de l’IVAM Consuelo Císcar o que un artista, Jaume Espí, hagi participat en l’operació de destrucció de l’obra d’un altre artista. És una vergonya per a la cultura del País.

Afortunadament, al costat de la preservació de l’obra “25 d'abril 1707” han estat moltes persones de gran autoritat intel·lectual i artística que amb els seus estudis i informes han destacat la importància de l’obra, de la idoneïtat del lloc original, de les seues característiques estètiques del millor art urbà. Cal reconèixer l’entrega i treballs del catedràtic Roman de la Calle i del catedràtic Manuel Vidal que des del primer moment van recolzar i es van mobilitzar per a impedir la ignominiosa acció de l’ajuntament de Gandia quan estava presidit per un nefast alclade enemic de les llibertats i de la creació artística.

No podem acabar aquesta conferència sense lamentar l’escàs compromís de les autoritats judicials amb l’ordenament jurídic protector dels drets d’autor al no haver ordenat les mesures cautelars que es van sol·licitar i que haguessin impedit l’arrancament de l’escultura fins que els procediments judicials iniciats s’haguessin acabat. L'àmbit judicial ha demostrat una ignorància supina. Els jutges que han intervingut desconeixien escandalosament el que preveu la Llei de Propietat Intel·lectual o el Conveni de Berna en quan a la protecció de la integritat de l’obra artística i els drets del seu creador. Haver considerat com han fet que una escultura monumental com “25 d'abril 1707” integrada en un espai urbà, era com un quadre que podia traslladar-se d’un lloc a un altre sense afectació de la pròpia integritat de l’obra, és també una preocupant evidència de que en l’àmbit del poder judicial la creació artística preocupa molt poc. El dòcil comportament judicial amb les arbitrarietats manifestades per un alcalde dèspota fins el punt de deixar un artista en la més absoluta indefensió és un seriós motiu per inquietar-nos.