La pintura d’Antoni Miró

Joan Fuster

Hi ha moltes maneres de “valorar” un treball. I més encara si el treball en qüestió pot ser qualificat d’”art”, de “literatura”, de “ciència”… Hi ha el punt de vista –bàsic– dels cèntims: del jornal, dels honoraris, o de com se’n vulgui dir, que consisteix en el fet de cobrar. Hi ha també, i potser pel cantó oposat, el càlcul dels resultats tendencialment abstractes, que situen l’”obra” en un escalafó de victòries formals o teòriques: traduïble en elogis més o menys circumspectes. Un altra possibilitat de criteri i d’examen seria la de la “història”. L’artista, l’escriptor, el científic, en el seu treball –i precisament perquè el que fan es treballar-, juguen un paper concret i determinant en la vida d’una societat, o bé n’acusen les deficiències o els remordiments. Davant la pintura d’Antoni Miró, jo, ara, descarto les eventualitats inicials: la de l’èxit material i la d’eficàcia estètica. No sóc un “crític d’art” capaç d’interessar-se per les cotitzacions de les galeries ni pel debat acadèmic dels mèrits. Penso, més que res, en l’exemplaritat d’unes proposicions de principi i en l’abnegació personal que implicava realitzar-les. Això, en el cas d’Antoni Miró, no es produïa en el buit cosmopolita, ni en l’aventura transhumant: sorgia d’una circumstància social irreductible i en ella juga l’aposta decisiva… Ja no sé si avui hi ha una “pintura valenciana”: no sé si la pintura, en tant que pintura, admet uns adjectius “nacionals”. Quan pensem en els pintors europeus del Renaixement, tendim a puntualitzacions geogràfiques il·lustratives: “venecià”, “florentí”, “sienès”. L’ “escola” –tècnica i rutina- era, aleshores, important. Què és una “escola” avui? L’”escola de París”, no passa de ser una “il·lusió de l’esperit” del señor Malraux i “compañeros mártires”? … L’art, ara com ara, no té “pàtria”, en les seves inflexions de mètode o d’estil. Sí que en té, però en la mesura que el propòsit de l’artista s’involucra en un combat, en un impuls de sarcasme, en una voluntat d’acció.

I això sempre es planteja -quan es planteja- des d’una “societat” determinada, i en mig dels condicionaments que aquesta societat provoca. La pintura d’Antoni Miró naix del fons de les més confuses contradiccions de la “societat valenciana”. Té una virulència entre irònica i èpica. ¿Podia ser d’un altra manera? Hi ha molts pintors valencians que pinten el no-res pròxim: un paisatge, una cara, uns objectes. Antoni Miró s’arrisca amb una temàtica que ingènuament –i per mamar-nos el dit–, de vegades, solem anomenar “universal”. No és “universal” perquè hi figurin els negres, l’espectre de la CIA o una escena del Vietnam. Si només fos això, seria “regionalisme ianqui”: un regionalisme com qualsevol altre, i a expenses dels altres, més immediats i, per tant, més dolorosos. Miró va més enllà: més al fons. La seva decisió plàstica respon a secretes expectatives de la seva gent. El “negre” del llenç o del gravat “representa”, emblemàticament, un dolor autòcton. Antoni Miró intenta explicar-lo. La gran passió que emana de la seva obra és aquesta: la d’una temptativa de ser ell entre els seus, i ell i els seus projectats en una afirmació absoluta. Que santa Llúcia li conservi la vista…