Antoni Miró o el compromís de l’artista
Joan Àngel Blasco Carrascosa
Antoni Miró, pintant “precisament” allò que no li agrada -com ell mateix ens ha dit-, ens ofereix un reportatge -tractat amb accent denunciador, quan no amb evident sarcasme de tota una època. Sembla haver escoltat la recomanació de Marc Bloch, i s’ha erigit en historiador que esta present allí on es troba la carn humana. Utilitzant diverses formulacions estètiques i cercant infatigablement nous recursos expressius -sempre dintre del realisme social- ha deixat constància de la violació dels drets humans, de les vergonyes del racisme, dels horrors de la guerra, de la sempre problemàtica emancipació social, de l’alienació derivada dels mites, de les misèries individuals i col·lectives, de la violència provocada per la barbàrie feixista, de la progressiva deshumanització de l’home contemporani, dels diferents sistemes de manipulació, dels delers d’independència nacional i cultural, dels perills de l’imperialisme bèl·lic, de les dependències derivades d’un capitalisme agressor, de la indesmaiable esperança en un món just i lliure...
No caldrà subratllar que l’art d’Antoni Miró és polític, que està sempre connectat amb el seu moment històric, que revela un inconformisme radical, que trenca llances en pro de la solidaritat, la llibertat, el compromís... Que no és un art neutre, en el supòsit que aquest existís; i, per descomptat, que no és un art innocent. És, en suma, un art necessari, que ho seguirà essent allí on s’haja de tenir en compte la afirmació de Vostell que “la bellesa és un acte moral”.
Inscrit en els corrents realistes de la pintura internacional, Antoni Miró s’alinea -en allò que a l’Estat Espanyol es refereix- amb Genovés, l’Equip Crònica i l’Equip Realitat, entre altres, tots ells configuradors d’un art que, prenent com a punt de partida les imatges propagandístiques de la societat industrial-tecnològica, va desarmar els seus elements components per a rearmar-los seguidament insuflant-los l’alè crític. Antoni Miró s’ha valgut dels plantejaments inicials del “pop-art” -i fins i tot del “op-art” i de l’art cinètic-, per a plasmar una poètica de gran càrrega ideològica. Per a tal fi, ha posat en moviment els ressorts de la seua imaginació i la seua enorme capacitat de síntesi, reflectida tant en l’ús de línies i coloracions essencials, com en una gran economia expressiva. El resultat és un missatge clar, directe, comunicatiu i contundent -si bé últimament més irònic i subtil-, encara més ressaltat en els seus cartells.
