Antoni Miró, compromís personal
Jl G Garcia De Angela
Hom diu que hi ha pintures compromeses en l’època, en el context, en la cultura, en la llibertat; hom diu també que en pintura la forma d’expressar necessita marcar un diàleg continu en el temps, en l’espai espectador autor, aqueix espai màgic on alguns afirmen que hi ha una lleugera i complexa frontera –que no sempre és fàcil de traspassar– i els més reals, els més modestos, simplement es conformen que es diga que la seua obra és bella, que ha agradat, que sense entendre’s s’entén, perquè allò que importa és aconseguir l’atenció cap a una forma plàstica de comunicació.
Antoni Miró en les pintures exigeix més a l’espectador, li suggereix una reflexió sobre l’escenari cultural on treballa, li fa veure altres pintures a través de la seua pintura, li fa somriure i pensar en una intel·ligent i simbòlica llegenda. En els moments històrics que estan passant ens agradaria saber que està forjant, que està cuinant en l’olla de les sorpreses, i tal vegada, de la manera com ell sap fer-ho ens descobreix el desencant i el seu nou concepte de l’ètica que es descompon en qualsevol escombraria.
És en la pintura d’Antoni Miró on, com en alguns altres, es pot trobar el descans de l’ordre, de la neteja d’execució; els seus treballs són envejablement perfectes en els acabats, tot és net i polit, amb asèpsia, per a evitar que ningú es perda on ell no ha mesurat o calculat, a diferència de les pintures de sabor nord-americà o postmodernista que a vegades se li compara, el seu contingut és un suggeriment a la veritat, no a la veritat amb maquillatge, a la història, a la història que ens conta.
Igual que les pintures originals són d’una personalitat evident i peces importants d’una col·lecció, l’obra gràfica és realment interessant, de dibuix acurat i acabats eloqüents, són realment recomanables per als qui desitgen començar a fruir d’això tan escàs en el país que és l’interés per l’art i el col·leccionisme.
Antoni Miró per tot açò és un model interessant en la seua obra, tant des del punt de mira personal com artístic, en la seua trajectòria s’inscriu en un moviment que segurament es definirà en el temps com a una manera de fer autòctona, amb un particular estil i coneixement. La seua capacitat de síntesi per a contar històries i símbols s’enquadra en el gest i la qualitat de la pintura de la Mediterrània, d’aqueixa pintura que ha traspassat fronteres perquè és una relació entre cultures i desafiaments, perquè és una projecció cap a la trobada entre la poesia i la llibertat de pensament.
