Batecs i pulsions a l’obra d’Antoni Miró
Glòria Bosch i Mir
No sé si són prou encertades les expressions «batec» i «pulsió» per reflectir la força comunicativa de les obres d’Antoni Miró. El que sé és que de cada imatge brollen angoixes i ironies tallants producte d’una transposició pulsional d’elements. Hi ha la crònica, el testimoni, però sempre d’acord amb una estètica «creada», un codi de símbols intercanviables, on percepció-comunicació apareixen sempre provocades per un alt contingut simbòlic. Talment com el domini tècnic que les confirma plàsticament.
Si repassem la producció d’Antoni Miró, trobarem punts de percepció batzegadors. Un d’ells són les mans. Les mans, sobretot en la sèrie d’Amèrica Negra, tenen una importància bàsica a l’hora de suggerir situacions humanes i esdevenen símbols d’espera, lluita, força, misèria, pèrdua, violència, lligam, expressió d’amor, record, persecució... Són el poder que esclavitza, però també el punt on sentir-se esclavitzat. Són el gest —recordem la litografia d’«Allende» del 73— i, així, quan pinta «A cops» és una mà amb el puny tancat, en primer terme, ampliada fins quasi envair tota la composició.
Les mans apareixen sovint per entrecreuar significats i potenciar la força de cada expressió. Serveixen per matar no sols físicament, sinó culturalment i, en general, tota la llibertat d’acció expressiva. Són, doncs, l’instrument necessari per materialitzar idees, de la mateixa manera que en Toni Miró les utilitza per representar una interioritat plàsticament. Són una font d’expressió inesgotable i s’hi verifica una mena de sincronia entre pensament-acció. És aquesta dinàmica la que confereix el màxim de lectures a la seva obra. Lectures totes que sempre connoten d’una manera directa, pulsional per al receptor que rep els batecs abans del «missatge». Si volem cercar la simbologia de la mà, resultarà exhaustiu. Per exemple, entre els berebers i romans tenia un sentit proteccional, d’autoritat i força; però és Schneider un dels que aprofundeixen més el tema i les qualifica com a «manifestació corporal interna de l’estat de l’ésser humà».
A la sèrie «El dòlar» varen jugar altres elements, i especialment el bitllet esgarrat, rebregat, lligat..., amb el moviment lleuger del paper en arrugar-se. Un material tan efímer i volàtil aixafa amb el seu pes les consciències del món. En tota l’obra d’Antoni Miró es flairen sensacions damunt una base comunicativa estable, compromesa, que transposa uns models socials i culturals, els quals palesen un fons comú d’actituds, uns paradigmes històrics que, mitjançant la ironia, veiem renovats en els costums, però ens apropen a d’altres aspectes d’involució perpètua.
Les pintures més recents afermen la tria de models del passat, dels mites d’una història, amb composicions més tancades quant a elements. Transposicions, en cert grau metamorfosis, continuen sent el punt fixable dels seus «missatges». Potser augmenten les dosis d’expressió en la reducció equilibrada d’elements, però el sarcasme, la ironia, estan més elaborats quant a projecció comunicativa —es veu menys l’impacte detonador d’altres etapes— i, sobretot, quant a tècnica. Pot treure el cap un «Sant Pau» amb tisores, el rei de bastos de la baralla espanyola, algun insecte mig perdut..., i la «Duquessa d’Alba» amb l’avituallament d’un paquet de cigarretes, mentre «Lo Comte Duc» té la seva analogia irònica en un personatge del còmic.
La internacionalitat aplicable a cada idea, sempre amb un joc de símbols que accentuen i fereixen la retina primer, però que, després, un cop superada la primera impressió, escopetegen el cervell i faciliten els mecanismes de reflexió. Reflexió entorn dels drames de cada dia, els problemes d’un poble o pobles que prefereixen oblidar-se del conflicte i tancar-se en el calaix de les etiquetes.
