La millor escultura d’Antoni Miró
Floreal Moltó
La ciutat de Gandia té la millor escultura creada pel pintor i escultor alcoià Antoni Miró. L’espectacular obra artística ha sigut col·locada recentment al centre d’una gran rotonda ubicada a la plaça del 25 d’Abril de la ciutat ducal com a motiu ornamental principal de l’emblemàtica entrada nord d’aquella població per commemorar el 300 aniversari de la batalla d’Almansa en la qual el Regne de València va perdre els seus furs i la independència jurídica. Sols per contemplar aquest monument ja val un viatge a Gandia, una ciutat antany unida a Alcoi per llaços econòmics i sentimentals i per sempre pel Serpis, que també s’anomena “riu d’Alcoi”.
L’escultura té una grandària d’uns 25 metres per vora tres d’alt, està fosa en ferro i separada per dos blocs en forma de ele sobre base de ciment, i representa els exèrcits que s’enfrontaren a la batalla d’Almansa que tingué lloc el 25 d’abril de 1707, que com se sap van perdre els de l’Arxiduc Carles d’Àustria en benefici de Felip d’Anjou, nét de Lluís XIV, rei de França, i futur rei d’Espanya amb el nom de Felip V. Amb aquella derrota s’iniciava la dinastia borbònica, que encara continua.
L’obra artística de Miró està inspirada en el quadre La rendició de Breda, la gran obra de Velázquez que rememora un episodi bèl·lic, si bé aquesta semblança a penes s’apunta mitjançant les fines barres metàl·liques situades darrere d’un dels blocs de ferro calat que formen el conjunt, encara que sense la generosa quantitat que té l’obra de Velázquez. L’obra és senzillament formidable, i comprensible per a qualsevol profà en art escultòric. Els traços del calat sobre el ferro que ha creat l’artista mostren perfectament soldats, cavalls i tota la confusió humana que significà l’enfrontament entre els dos bàndols, que aleshores semblava una qüestió de drets dinàstics però que de seguida es va manifestar entre l’absolutisme integrista dels Borbons contra el respecte per les tradicions i el liberalisme dels Àustria. Felip V va acabar per decret amb els drets dels antics regnes històrics que van conformar la monarquia espanyola durant més de dos segles, des dels Reis Catòlics fins a Carles II, l’últim rei de la dinastia dels Àustria, i el país fou dividit en províncies. El monarca francès va liquidar les tradicions d’antics regnes encara que no va poder acabar amb l’idioma d’alguns d’aquests. Encara hui, a l’Espanya ultraconservadora, alguns encara demanen que els parlem “en cristià”...
Miró ha anomenat la seua obra 25 d’Abril de 1707, data en què tingué lloc la batalla a les planícies properes a Almansa. Les planxes de ferro tenen 2,5 centímetres de gruix i el conjunt pesa trenta tones. És admirable el treball de la foneria que executà al monument, sobretot per la gran mida de les peces.
De bon matí, per a evitar les molèsties de l’excés de trànsit, la meua dona i un servidor vam fer una volta per la plaça gandiana. Vaig aparcar en la mateixa rotonda –té quaranta-cinc metres de diàmetre, ni més ni menys– i els dos vam quedar enamorats de l’escultura. Confesse que em va fer enveja; m’hauria agradat veure aquesta obra, de clara significació reivindicativa, instal·lada a Alcoi.
L’ajuntament socialista de Gandia ha marcat un gol urbanístic millor que el que Messi va fer al Getafe. Aquells que arriben a la ciutat gandiana per carretera procedents de València o del nord d’Espanya es trobaran amb una esplanada de diversos milers de metres quadrats i, al centre d’una enorme rotonda, l’escultura de l’alcoià Antoni Miró que els impressionarà. El govern municipal gandià també hauria pogut convertir la zona en grans blocs d’habitatges, però cada partit polític entén l’urbanisme a la seua manera. Pense que omplir les entrades d’una ciutat d’escultures i zones verdes és, potser, la més atractiva.
