La guerra

Emili La Parra

En un assaig lluminós sobre Toni Miró, publicat el 1989 pel San Telmo Museoa de Donostia amb el títol de Diàlegs, va escriure Romà de la Calle: “recorrent Antoni Miró a molts mites de la història, n’intensifica a la seua manera la desmitificació per a passar des de la ironia, com a catarsi, a l’acció crítica com a objectiu paral·lel i insuperable de la vivència estètica.”

La frase, al meu entendre, descriu perfectament una de les facetes d’aquest artista, situat en la línia del realisme social i plenament compromès amb els problemes i amb els assoliments del seu temps. D’aquest compromís sorgeix el seu acusat interès pel passat, perquè ell sap molt bé que aquest passat ha conformat la situació actual. Per aquest motiu la història ocupa un lloc central en l’obra de Toni Miró. A ella recorre de manera crítica –unes vegades amb una forta dosi d’ironia, unes altres amb autèntica amargor– per a complir la funció catàrtica de què parla el crític esmentat. De manera que l’espectador de les creacions plàstiques de Toni Miró mai queda neutral, a pesar que generalment l’artista utilitza imatges ben conegudes per tots, ja que han sigut reproduïdes amb freqüència en multitud de mitjans. Toni les reinterpreta i mostra en nous contextos summament suggeridors, producte del seu permanent interès per l’experimentació estètica.

En aquesta exposició del MUA són diverses les obres que al·ludeixen a un fenomen constant en el temps, que ha condicionat totes les societats. Em referisc a la guerra. D’aquestes obres, tres m’han cridat especialment l’atenció. Porten els títols següents: Vietnam, Record d’Hiroshima i Ciutat sense sortida (aquesta última mostra l’entrada al camp de concentració d’Auschwitz-Birkenau des de dins, un punt de vista poc usual). Les tres al·ludeixen a experiències que han marcat intensament la segona meitat del segle XX. Auschwitz, Hiroshima i Vietnam són noms genèrics utilitzats per a designar l’extermini d’éssers humans en camps de concentració, la mort massiva i indiscriminada causada pels bombardejos atòmics i les guerres imperialistes del nostre temps. Els tres casos plantegen el problema del mal en la cultura contemporània i són utilitzats així mateix com a referents de la repressió política, les tortures, els funestos efectes de les dictadures, l’opressió dels poderosos sobre els febles… i altres efectes de la guerra, com la fam i la utilització dels xiquets com a soldats en les societats que pateixen aquesta maledicció en tots els continents, especialment a Àfrica, assumpte a què es refereixen altres quadres d’aquesta exposició.

Auschwitz, Hiroshima i Vietnam són fonamentalment experiències il·lustratives de la guerra total contemporània. El concepte guerra total no va nàixer en el segle XX, però durant aquesta centúria, i especialment a partir de la Segona Guerra Mundial, va adquirir un nou significat. Des de llavors, per guerra total no solament s’entén la implicació de tota la població dels països bel·ligerants en l’esforç bèl·lic, sinó abans de res un desplaçament del centre de gravetat dels objectius de la guerra: l’activitat bèl·lica ja no se centra en la destrucció de l’exèrcit enemic, sinó en l’extermini i la immobilització mitjançant el terror de la població civil. En una guerra com la de 1939-1945, en la qual no va tardar a quedar patent que la guanyaria el bàndol que disposara del suficient potencial demogràfic i capacitat productiva per a mantenir el complex aparell militar i pal·liar a l’instant l’enorme destrucció causada pel nou armament, era fonamental minar la capacitat de resistència de la població civil. Per tant, van passar al primer pla els bombardejos de ciutats, sense discriminar els objectius, i la repressió massiva de la població, a part d’altres elements, com els propagandístics i els sistemes de coacció de diferent índole. El bombardeig de Guernica, també present en aquesta exposició, va ser, com és ben sabut, un assaig en aquest sentit. Però la realitat o, si es prefereix, l’evolució dels mecanismes utilitzats van sobrepassar molt les previsions i van abocar a resultats inusitats.

Auschwitz és la primera referència d’aquesta nova situació. El seu nom simbolitza el genocidi i la deshumanització de la població sotmesa a una dictadura, com va reflectir dramàticament Primo Levi en el seu relat Si això és un home. Però convé tenir en compte, al fil de les investigacions actuals, que aquesta operació no pot quedar reduïda a un grup molt concret, sobre el qual es faça recaure tota la responsabilitat per a eximir d’ella uns altres. El genocidi nazi no va ser obra únicament dels integrants de les SS, encara que aquests van ser els seus protagonistes principals i els seus executors més vesànics. Hi van participar així mateix i entre uns altres els aparells governamentals de propaganda dirigits per Goebbels, els caps de ferrocarrils destinats al transport de presoners i deportats, metges i científics encarregats de vigilar la puresa de la raça, funcionaris del ministeri nazi d’Assumptes Exteriors, els governs i l’aparell policial dels països satèl·lits del Tercer Reich i el mateix exèrcit alemany, la Wehrmacht. La denúncia d’Auschwitz, doncs, adquireix una dimensió universal.

Hiroshima evoca la destrucció en condicions físiques horroroses de milers d’éssers humans, xiquets i ancians entre ells. L’obtenció immediata de la rendició de l’enemic va ser la raó principal del govern de Truman per a ordenar els bombardejos d’Hiroshima i Nagasaki a l’agost de 1945, però els estudis actuals no es limiten a aquest argument. Posen en relleu que també hi va intervenir el desig d’experimentar el poder destructiu de la bomba atòmica (com també de justificar les elevadíssimes despeses ocasionades en la seua fabricació) i la pretensió de manifestar la preeminència dels Estats Units, no solament davant el Japó, per a dissuadir-lo d’una actuació com la que aquest país va iniciar a Pearl Harbor, sinó també davant la resta de les potències mundials.

Vietnam, en certa manera continuador de l’objectiu assenyalat, simbolitza la guerra imperialista contrarevolucionària desenvolupada a Àsia i, mitjançant múltiples formats, en diverses regions d’Amèrica Llatina. Una guerra destinada a assegurar el control nord-americà i impedir el triomf de processos revolucionaris que en el marc de la guerra freda van ser entesos com a amenaces als interessos econòmics i geoestratègics dels Estats Units. Però Vietnam simbolitza, així mateix, la capacitat de resistència de la població civil a través de la lluita guerrillera quan està convençuda de la justícia de la seua causa. És a dir, té un efecte alliberador, com perfectament va entendre el Che Guevara –així mateix present en aquesta exposició en dues magnífiques obres– quan va llançar la proposta de crear “un, dos, molts Vietnams” per a lluitar contra la desigualtat social.

Auschwitz, Hiroshima i Vietnam representen la guerra total del nostre temps que sense solució de continuïtat es propaga per tot el planeta amb intensitat variable i en espais més o menys extensos. Un tipus de guerra protagonitzat, com ha escrit l’historiador Gabriele Ranzato, per homes que sovint no estan necessàriament motivats per una ideologia, sinó fonamentalment disposats a emprar tots els mitjans disponibles –fins i tot els mai imaginables i els que causen repulsió als qui els utilitzen– per a vèncer o afeblir l’enemic. I aquest enemic és un ésser humà. El quadre de Toni Miró titulat Repartidor de misèria (2006), amb la imatge d’un jeep militar conduït per un soldat, ho expressa eloqüentment. Misèria material, física, però també metafísica, perquè la guerra del nostre temps és una guerra total, la principal conseqüència de la qual és la deshumanització.

En la línia crítica i alliberadora que caracteritza les creacions plàstiques de Toni Miró, tal vegada no siga inútil, per a finalitzar aquest comentari, recordar el poema que obri el llibre de Primo Levi Si això és un home (recórrec de nou a aquest text perquè em sembla el testimoniatge més eloqüent i esquinçador de la deshumanització causada per la guerra del nostre temps):

Els que viviu segurs
En les vostres cases calentes.
Els que us trobeu, en tornar de vesprada,
El menjar calent i els rostres amics:
Considereu si és un home
Qui treballa en el fang
Qui no coneix la pau
Qui lluita per la meitat d’un panet
Qui mor per un sí o per un no.
Considereu si és una dona
Qui no té cabells ni nom
Ni forces per a recordar-ho
Buida la mirada i freda la falda
Com una granota hivernal.
Penseu que això ha succeït:
Us encomane aquestes paraules.
Graveu-les en els vostres cors
Quan sigueu a casa, quan aneu pel carrer,
Quan us fiqueu al llit, quan us alceu;
Repetiu-les als vostres fills.
O que la vostra casa s’esfondre,
Que la malaltia us impossibilite
Que els vostres descendents us tornen el rostre.