A Antoni Miró

Daniel Da Rosa

I 

plovia
l’arena del riu semblava enfornar
la bicicleta
a la riba
s'havia quedat amb una roda
ficada en l'aigua
Antoni Miró Antoni
la contemplava com a una núvia

II

Plovia sobre el paviment
corria
amb els peus descalços
i el seu cap mullat sota
un paraigua desfet,

però no podia fer vol,
era la seua “blanca pal·lidesa”,
els seus ulls foscos,
el fred que corria per la seua esquena

es va quedar al petit portal,
empetitit,
esperant el llampec que li
il·luminara el camí

i per allà va passar Antoni Miró en una bicicleta daurada...

III

D'un cargol
llançat a la platja
ix un manillar de bicicleta

es pot veure una mà
plena de venes obertes

es poden sentir veus imprecises

IV

ballen ballen
muntades a la bicicleta de passeig

les campanes de l'Església
anuncien que passen pel seu front

i les senderes s’omplin de vianants
que miren sorpresos
els intrèpids ballarins

a la plaça principal l’espera l'intendent
i prepara un discurs de benvinguda

més després veu samarretes de colors
a una velocitat que sobrepassa els vuitanta
km per hora

l'orquestra municipal segueix tocant la seua música

però els ballarins ja ballen una altra cançó.