Rondalla del quadre de la comtessa duquessa del Llostre

Carles Llorca

Entrepà burumballenc de fusta moixentera fet a França de pins cremats de Serrella, passat per la màquina diabòlica dentuda i talladora que fa vaineta i s’emporta dits de tant en tant.

De front al taulell, mig assegut, torçat i alitrencat, el mig dimoni d’home furga, pinta, arrapa, torca mentre projecta foc groc, roig, verd, dents serrades per no mossegar l’entrepà de fusta.

La subtil maniobra fa parir una silueta de tronc de femella mamelluda i escabellonada d’un negre rogenc, rogenc que crema a mesura que la mala llet sangonosa ix dels pots de química plàstica mitjançant els pinzells del dimoni; dimoni que hi és fotut de desig, de l’impossible desig d'espolsar-li una nyecla com Déu mana.

I tot és perquè la comtessa desportella de malícia l’ànima del nostre dimoni; la comtessa duquessa representa la propietat absoluta de tot el que alena i el que no alena: alqueries, arrossars, marjals, serres, convents, jutges, metges, escrivans... És ama de suors, llàgrimes, lletades, sucs, babes, banyuts, culs, virots de frare, figues i esfínters...

Això fa que cadascuna de les pinzellades i furgades, tallats, ditades i escupinyades porten al seu si una càrrega verda i lletosa de continguda violència.

Déu sant! Si es tornara corpòria de sobte, a mitja nit, a mitja lluna a sobre l’ambó de la sènia i sota el xop vora la font vella del Sopalmo!... La nyecla seria de tro, de colp i repic, de fica i fes bola perquè no se’n pergués de mala llet ni gotim.

Déu!... Que no és altra cosa que entrepà de fusta burumballenca de pins cremats de Serrella. La còlera del mig dimoni li vessa pels ulls; s’atura, alena, mira els ulls de la comtessa i veu la mirada dominant, absoluta, irònica i el somriure insuportable...

Ans de rematar els mugrons esplèndids de la comtessa, el mig dimoni desenvalisa el virot, acosta la cabota, ara un mugró, ara l’altre, orgasme ejacula i llambroixa a banda i banda... Després, quan es refà, el mig dimoni mulla el pinzell delicadament i cobreix de setí brodat els pits de la comtessa...

El somriure de la femella és, ara, més obert. Com si es sentís més propietària...