Salta al contingut de la pàgina principal

D’història va la cosa...

Carles Cortés

Tot comença l’any 1944 quan Antoni Miró naix a Alcoi, com no podia haver estat d’una altra manera. Ell va ser carrosser en el negoci familiar fins que un bon dia va despertar la necessitat d’expressar els seus sentiments, la seua visió del món, a través de la pintura. L’art li va servir per a oferir al món sencer els seus aguts comentaris, l’allau de retrets que naixien en la seua ment. Eren temps difícils en aquest país; la dictadura ofegava llibertats i els artistes de la generació de Toni lluitaven per tots nosaltres, perquè algun dia tinguérem una pau real i un estat que ens deixara ser com volguérem. Així va fer la primera exposició individual el 1965, després de rebre un primer premi per un quadre el 1960, als setze anys. De seguida vingueren les fundacions dels col·lectius Alcoiart (1965-1972) i del Gruppo Denunzia, a Brescia (1972). Iniciava d’aquesta manera una trajectòria marcada, sens dubte, pel compromís cívic i social, pel sentit de denúncia de la seua obra. Per això, potser, va acostar-se en els seus orígens a l’expressionisme figuratiu com una eina per a visualitzar el patiment de l’ésser humà. A finals dels anys seixanta es va dirigir cap al neofiguratisme, amb una plena identificació amb el moviment anomenat Crònica de la Realitat. De la mà del pop-art i del realisme va barrejar els codis lingüístics per a fer bastir millor el seu missatge crític. Estem en els anys seixanta i l’artista desenvoluparà les sèries “Les Nues” (1964), “La Fam” (1966), “Els Bojos” (1967), “Experimentacions” i “Vietnam” (1968).

Amb els setanta, el sentit de retret davant de les injustícies socials creixerà en les col·leccions “L’Home” (1970), “Amèrica Negra” (1972), “L’Home Avui” (1973) i “El Dòlar” (1973-80). Miró denunciava el poder del capitalisme, a través del símbol de la moneda nord-americana, que pressionava governs i instituïa dictadures com la xilena. Va ser arran de la presentació d’”Amèrica Negra” quan l’artista va iniciar de ple el reconeixement internacional de la seua obra. Des d’aquell moment, la pintura i l’escultura de Miró estan presents en nombrosos museus i col·leccions arreu del món. D’igual manera, aquest és el punt d’arrancada de l’estudi exhaustiu a què ha estat sotmesa la seua obra, amb un gruix considerable de publicacions. En les tres dècades següents, fins a l’actualitat, assistim a la consolidació d’aquesta trajectòria, amb les sèries “Pinteu Pintura” (1980-90), “Vivace” (1991-2001) i “Sense Títol” (2001). Antoni Miró ha perfeccionat la seua tècnica pictòrica, amb un joc de cromatismes força suggeridor que li dóna una personalitat marcada cada vegada més per la reflexió sobre la realitat. Tot barrejant diversos nivells de discursos, amb el plantejament de temes de denúncia ecològica, social, política o cultural, l’artista basteix una de les trajectòries més sòlides de la pintura valenciana contemporània. Cal afegir també la revisió que dels clàssics artístics i literaris ha fet en els darrers anys, sobretot en “Pinteu Pintura”. Miró ret homenatge a les figures intel·lectuals i artístiques que han deixat una empremta en la seua formació —no oblidem el caràcter d’autoaprenent del pintor— a l’hora que planteja una experimentació permanent de les eines del llenguatge artístic.

És per això que la mostra que ara presentem és un recorregut per tota la trajectòria de l’artista. L’espai de la sala Naias ofereix els primers temptejos de Miró amb la pintura en els anys seixanta i setanta. Des del personal Paisatge Alcoi (1962) al retrat de la vida alcoiana dels anys seixanta amb El bevedor (1960) o la visió crítica d’Esclau i esclavitzador (1973-1974), la realitat que ha conegut l’artista sempre ha estat sotmesa a la seua lúcida visió crítica. El públic espectador podrà gaudir de peces úniques —procedents del fons personal del pintor— que fan entreveure el treball minuciós i el creixement formatiu que s’insinua en cada peça. Les obres realitzades en homenatge a escriptors, pintors o lluitadors de les llibertats també estan presents en la mostra, com A Che Guevara (1970), Admirant Velázquez (2006), A Enric Valor (2007) o A Joan Fuster (2007). Amb una voluntat crítica contínua, ha abordat diversos nivells discursius, des de la denúncia de la fam i la destrucció que hi hagué a Biafra —l’estat que es va independitzar de Nigèria i que només va tenir tres anys d’existència— en Biafra-4 (1970) a la reivindicació de la bicicleta com un mitjà de transport més acord amb el medi ambient en Bici aèria (1996), a les conseqüències humanes de la guerra d’Irak en Dones a Bagdad (2004) o a l’holocaust jueu en Ciutat sense sortida (2005). La defensa d’un espai cultural i polític català també es troba present en diverses obres de l’exposició, com el suggeridor muntatge de Felip V (1977), Temps del Tirant (2007), entre altres. Un gruix de temes abordats en una mostra intensa i extensa, una de les més completes que el públic espectador haurà pogut veure sobre l’artista en els darrers anys.

L’inici cronològic de l’exposició ha de servir perquè puguem observar la revisió de la història dels darrers cinquanta anys al nostre país. Aquesta és la invitació que fem a tothom; caldrà recordar diversos esdeveniments que hem conegut a través dels mitjans de comunicació per tal de situar el discurs crític de cada quadre de Miró. Des dels períodes de fam a Àfrica, la lluita pels drets civils dels afroamericans, el colp d’estat de Pinochet, la transició democràtica espanyola després de la mort de Franco, la recuperació de les llibertats dels valencians, la consecució d’una entitat cultural i política catalana, les agressions contra el medi ambient, els excessos de l’urbanisme, la repressió de la dona en el món àrab actual, el creixement de les classes desfavorides, la fam, els atacs islamistes a Occident, són alguns dels temes que podem localitzar en les imatges d’aquesta mostra. Tot això a través dels ulls crítics i irònics d’Antoni Miró, un artista que ha sabut combinar de manera subtil la recreació artística amb la concreció d’un valor de conscienciació ideològica. És per això que Històries (de la nostra història) és una mostra en la qual tothom pot sentir-se identificat, perquè les pintures parlen de nosaltres mateixos, del nostre passat, del nostre present i de les perspectives de futur.

La mostra es completa amb una col·lecció d’escultures en acer Corten que recullen un dels elements de desenvolupament més recurrents en totes les sèries de Miró: l’erotisme. El cos de la dona esdevé l’objecte de recreació de diverses situacions —algunes de les quals situades en escenes de la cultura clàssica— en què la bellesa i la provocació atrauen, sens dubte, el públic que les contempla.

Cal destacar igualment l’aportació que ha representat aquesta mostra per a l’estudi de l’obra d’Antoni Miró, en referència als vuit textos que acompanyen les imatges d’aquesta publicació. Hem volgut demanar a diversos especialistes en l’obra d’Antoni Miró un estudi des de diferents perspectives d’anàlisi, per tal de completar la recepció que puguem fer de la seua obra. Així, cal ressaltar els comentaris de Daniel Giralt-Miracle, Wences Rambla, Romà de la Calle i Josep Sou, des de la perspectiva de la crítica d’art, que valoren de manera global l’aportació estètica de la pintura de Miró. Un altre grup d’estudiosos han abordat la mostra des d’un vessant històric, ja que analitzen la seua aportació a la revisió de la història i dels seus esdeveniments. Ens referim als textos d’Emili La Parra, Armand Alberola, Jesús Pradells i Josep Forcadell. Tot valorant l’empremta de la seua obra en el panorama cultural de les darreres dècades, cal destacar el text introductori de l’escriptora Isabel-Clara Simó. Un conjunt, doncs, de textos analítics que observen la vàlua de la mostra oferida i que basteixen, sens dubte, una nova base per a l’estudi posterior de l’art d’Antoni Miró. D’història va la cosa... de la seua història, de la nostra història... Aquest és el seu mestratge, la realitat vista a través dels ulls crítics i lúcids d’Antoni Miró.