«L’epinalisme» valencià
Arnau Puig
Antoni Miró és un dels artistes valencians que han convertit com a temàtica de la seua obra plàstica la concreta realitat de la lluita contra l’opressió de l’home i el testimoni gràfic de l’home oprimit. Mentrestant, en el mateix àmbit valencià, uns han orientat l’obra cap a l’abstracció constructiva, altres s’han decantat cap a la creació d’una imagineria que, per a designar-la d’algun mode, direm d’«epinal», entenent aquest terme ja consagrat en el sentit que es tracta d’una manifestació gràfica que es vol atenta als codis perceptius i comunicatius més simples, directes i populars, en contraposició als primers, que deuríem designar com cultes i elitistes, sense que això predispose cap juí de valor estètic, que és el que n’hi ha que descarregar, en aquesta ocasió, el concepte d’«epinal», que es considera com estèticament degradat, encara que som conscients que, en realitat, es tracta d’«altra» estètica.
En aquest sentit, l’actitud dels epinalistes, o dels cronistes, terme que no utilitzem pas substantivament perquè hi ha alguns grups o equips de producció que l’han adoptat com a autodesignació; els epinalistes, dèiem, elaborem llur obra a l’impuls de fets concrets, que estetitzen segons codis comuns amb l’objectiu de l’eficàcia comunicativa –actitud, emperò, de la qual no està absent el segell personal de cada autor–. Aquesta tasca no resta exempta d’atacs solapats o directes a les obres «cultes» i/o «elitistes», que en el cas d’Antoni Miró és posat de manifest en el seu velazqueny Las lanzas. Però més encara que en aquesta obra monumental d’Antoni Miró, creiem que la seua força es troba majorment en la seua producció a l’home concret malejat i maltractat per les circumstàncies, d’entre les quals obsessivament es troba el dòlar, que cal interpretar, clarament, per l’imperi comprador, envilidor i corruptiu del capital.
El dòlar, els diners, aquest ens abstracte és el que motiva que els homes es convertisquen en opressors i en oprimits. En llur possessió, o en la seua carència, resideix la llibertat o esclavitud de l’home. Les sensacions i els sentiments hi tenen un signe o altre segons la participació que en ells hi haja dels diners. Llurs dones, llurs nus, llurs cossos femenins posen en evidència que les sensacions són unes o altres en funció del posseïdor de diner. Més terribles són les seues imatges d’homes uniformats; què volen testimoniar?, una maldat congènita, una pobresa d’esperit congènita, que l’home és el llop de l’home?, o bé, no continua mantenint-se al darrere de tot això el poder del diner, orientador i organitzador de les relacions entre els homes? Interrogants als quals em pareix que permet de respondre, sense cap dubte, l’obra d’Antoni Miró.
En tant que artisticitat, tècniques i procediments, em sembla que l’obra d’aquest artista no ofereix cap dubte. És bona i de qualitat, i reuneix les condicions d’eficàcia suficients per a arribar al nivell del pla comunicatiu. La varietat de procediments: pintures, objectes, metallgràfiques, permeten a l’artista tractaments diferents i recursos més adequats per a determinats tipus de temes. En les escultures de bronze de petit format, em sembla que el seu autor arriba a nivells que escapen de l’epinalisme abans assenyalat per a endinsar-se per senderes de l’expressionisme.
