Antoni Miró

Arcadi Blasco

Benvolgut Antoni:

Quan se demanen a qualsevol unes ratlles per a incloure-les a un catàleg (com tu has fet amb mi), solen haver tres raons per a fer-ho: amistat, prestigi o maturitat professional (atributs del demandat segons el judici del demandant). En el cas present, és clar, es la primera raó la que val: l’amistat. Em defraudaries, Antoni, si me n’atribuieixis cap de les altres. Aclarit açò i en nom de l’amistat, reste autoritzat per exposar el meu criteri.

A mi em sembla que tu, català d’Alcoi, conscient de la teva inconsciència, romàntic, surrealista, pintor, escultor, dibuixant, gravador, fuster, autista, catalanitzes tot el que fas, penses, expresses, i sents; catalanitzes en, per, sobre, rera el món. De vegades, en canvi, em parles en anglés. Això és quelcom que mai no he comprès. Ni engegant mà al teu surrealisme. Portes Catalunya en la sang, en la veu, en els collons, i els problemes que té plantejat el món, en són els teus, perquè els teus problemes particulars, propis, en són universals, i d’aquests estàs amerat, sofrint-los, sentint-los sufocants, propers. Quan em parles en anglés no t’entenc; és, per a mi, una llengua bàrbara, llunyana, i la seva cultura no l’admeteixo més que com a noticia. Parla'm en català, castellà, francès, àrab, italià i t ’entendré.

Coneixedor de totes les tècniques d ’expressió plàstica, ferm, lúcid i treballador infatigable, bé que noctàmbul, molts sabem, i jo sé, del que ets capaç de donar. Ja pots imaginar-te quant se t’exigirà.

Una abraçada.