Semblança d’Antoni Miró, un pintor humanista

Adrià Miró

Crec que podem considerar que l’Home -així, amb majúscula- constitueix l’еіх i el centre de gravitació de tota l’obra d’aquest pintor mediterrani, inconformista i fratern que és Antoni Miró, l’Home “com a mesura de totes les coses” com consignaven els “humanistes” del Renaixement italià dels segles XV і XVI, l’Home davant la natura (ecologia o desnaturalització) o davant la història (meditació o sarcasme), l’Home com a realitat i com a projecte, l’Home en la seua carn i sensualitat o en la seua espiritualitat creativa, l’Home de la supèrbia i la tirania o l’Home explotat per l’home, l’home universal (parlant ací en concret i en minúscula de l’artista Miró, ja que s’han fet exposicions seues per tot el planeta) o l’home profundament arrelat en la seua nació natural (“jo pense i pinte en català”, va confessar una vegada)... A través d’aquest artista humanista, els dos verbs “humanitzar” (solidaritat, equitat, indulgent ironia) i “deshumanitzar” (opressió, injustícia, sofriment) es donaran com una antítesi constant o com una paradoxa.

Encara que l’element humà o inhumà, com a detonant, siga el fil d’Ariadna que ens condueix a través del món d’Antoni Miró, penetrar-hi és accedir a tot un múltiple museu, amb la pluralitat d’èpoques i estils. Això resulta palès si recorrem les diferents estades, més aviat sales d’art, del Mas del Sopalmo, en les proximitats d’Alcoi, aquesta solitària mansió que representa la seua arrel de vida i de treball, punt d’irradiació de la seua pintura pel món i veritable casa museu on s’exposen les mostres més representatives de la seua incansable caminada per l’art.

Autodidacta intuïtiu, la vocació li va venir molt primerament: natures mortes, paisatges, retrats, amb una mica de Cezanne o de Vázquez Díaz. Alguna escapada a la pintura abstracta el va portar al convenciment que la seua línia era la del realisme, el figuratiu, un realisme més o menys expressionista o més o menys minuciós i fotogràfic, segons les èpoques. A partir de 1964 i amb una conscienciació profunda de la funció social que pot ocupar l’art hi ha les “sèries”, unes obres el vincle de les quals ve donat pel títol general. Cada sèrie ofereix, doncs, una cohesió, un denominador comú, una emoció homogènia: Les nues, La fam, Els bojos... però en totes es mostra una incisiva preocupació per l’home en la seua misèria o en la seua marginació. Per aquests anys funda Alcoiart amb un grup de pintors de la seua ciutat natal. És un col·lectiu d’artistes paral·lel a uns altres de la mateixa índole sorgits amb caràcter de lluita i reivindicació. Vivia Espanya els temps més difícils de la dictadura franquista. Aquesta època, a més, està marcada estilísticament per l’expressionisme més enèrgic, amb gran agressivitat en els tons, amplis traços gestuals i el més revelador contrast plàstic. Traure de la realitat la seua essència fonamental i donar intensitat dramàtica a un món de decrepitud i misèria humanes. Resulta una pintura molt visceral, irreverent, espontània i rebel, un crit de l’ànima.

A partir del final dels anys 60, Antoni Miró, proveït d’una mentalitat molt contemporània i amb una clara intencionalitat sociològica, posa el seu principal accent en la denúncia i la protesta de signe polític evident. Són els temps del “maig del 68” a París, de l’alliberament sexual, de la importància de l’ecologia i la reacció antinuclear, de l’antibel·licisme, de l’objecció de consciència, de l’estructuració de certes minories (homosexuals, negres, emigrants...). Hi ha una nova conscienciació en les ments. La cultura comença a viure amb un assenyalat accent social. En les sèries Vietnam, Amèrica negra, L’home avui i El dòlar Miró s’expressa amb un ostensible hiperrealisme, molt d’art pop, però, a diferència de l’escola americana (Warhol, Wesselman i altres), no cau en la fredor i despersonalització de l’art comercial o les imatges del consumisme de masses, sinó que busca tractar la veritat humana (l’Home abans que l’objecte) en el més estripat de la marginació o, al contrari, en la prepotència dels poderosos i els imperialistes. D’altra banda, és evident que deu a l’art pop la utilització de colors simples, vius, desafiadors. En realitat, aquesta tornada a la figuració no té més explicació que el rebuig de l’avantguarda tradicional de la generació anterior, simbolitzada per la “pintura abstracta”, per la divisa de l’art per l’art i no l’art per a l’home. Miró ressalta la confluència dels dos: l’art i l’home.

Un nou llenguatge pictòric adopta el nostre pintor en Pinteu pintura, cap a l’any 79 i principi del 80. Es tracta de manipular el contingut de certes pintures clàssiques (Las meninas, Les llances, El comte-duc Olivares, Innocenci X, Carles III, obres del Bosco, Durero, Dalí, Picasso...) i donar-los una sorprenent actualització, afegir-hi un nou valor simbòlic que no està exempt d’ironia, de sarcasme de vegades i sempre de moderna ideologia. El motor d’aquesta transmutació és l’equívoc, basat freqüentment en una insidiosa i fina causticitat. És una lectura nova de l’ahir artístic amb una cruel o burleta realitat de l’avui polític, social o costumista. Per a aquesta modalitat ha recorregut sovint al fotomuntatge i al collage.

En el període entre mil·lennis les seues obres adquireixen una significativa consciència ecològica. És l’època de la sèrie titulada Vivace. L’artista s’enfronta valentament amb una natura desnaturalitzada, atropellada constantment per l’home, pels detritus urbans, per una tècnica devastadora. Aquesta època és també la de la Suite eròtica, basada en la decoració dels gots ceràmics de l’antiguitat greco-romana on els elements lúdics i vitalistes van més enllà dels conceptes morals a l’ús.

Aquesta mostra de París representa el moment més actual de la rica i variadíssima producció d’Antoni Miró. Basada principalment en el tema de “La ciutat i el museu”, constitueix una reflexió sobre l’arquitectura com a part de la societat. L’home en la societat i l’arquitectura en la ciutat formen com un tot, amb les seues qualitats físiques i morals i la seva potencialitat per a la modernitat. Les ciutats i els ciutadans estan fets per a la vida. Ací es troba el dors i l’inrevés de la moneda que Miró ens presenta: la part marginal i injusta que significa el captaire, qui no té habitatge, el músic indigent... La ciutat és per a l’home, per a tots els homes. I també perquè l’habite la llum, l’aire que respirem, les noves geometries tan màgicament imaginades. A Antoni Miró li fascina la ciutat com a problemàtica d’art i originalitat. Es pot inventar l’arquitectura en cada edifici? I, dintre de la ciutat, són els nous museus els que poden i han de millorar la vida de les seues persones: el MACBA de Barcelona, la Tate Modern de Londres, el Guggenheim de Bilbao, el Gulbenkian de Lisboa, l’IVAM de València... Els museus estan molt lluny de ser aquests “cementiris d’art” que vilipendiava Marinetti. Es revelen com a màximes obres d’art per a albergar l’art. Les seues qualitats arquitectòniques externes es corresponen, en general, amb la riquesa artística de l’interior. Aquesta és, almenys, la visió que de la ciutat i el museu reviu i encoratja en la pintura d’Antoni Miró.