Sobre l’hel·lenisme d’Antoni Miró

VM Vidal i Vidal

Antoni Miró té per norma proposar-nos una pintura sempre facetada segons la més inesperada angulació; no obstant sempre es refereix a la pintura mateixa, i a l’ofici de pintor i escultor; per tant no ha d’estranyar-nos aquesta fornada de pintura que ens parla d ’una tasca i un ofici que li és amat com no podia ser d’altra manera.

Les pintures que ens ofereix mantenen el suport d’una crònica que a la manera de Pausànias ens parla de l’Hèl·lade, ens parla d’Adrià l’emperador romà, ens parla dels escultors com Fídies, dels arquitectes com Ictinos; dels intèrprets de la forma com Cal·límac que tradueix la visió d’una planta d’acant al voltant d’un cistell a un capitell corinti transformant la fragilitat de la imatge en una forma que travessa el temps i passa en l’actualitat als llenços de Miró.

Fosos en bronze, rescatats els seus objectes, exposats a museus i traslladats als llenços de Miró que ens fan pensar en oficis avançats els invents i les aportacions dels quals periòdicament s’abandonaven i tornaven a ser reinventats en el transcurs de dos mil·lennis.

La fascinació per la idea platònica de bellesa porta a Miró a redibuixar la figura que l’escultura grega mostrava en la seua obstinació de fer valer la perfecció dels cossos fins i tot amb aqueixa absència de mirada que a les màscares africanes s’inclou com un enigma que es trasllada a la nostra cultura contemporània.

La recerca de la perfecció del cos ens porta a recordar els poemes anònims que lloen l’elegància del perfil, la finesa de la cintura, la bellesa del rostre però uns peus lletjos deixen en suspens el cànon com una màcula de la imperfecció no assumible en una cultura com la grega, on cada part és representativa del tot.

Com un Pausànias modern Antoni Miró ens indueix amb les seues cites dibuixades a girar la mirada cap a les obres d’Ictinos, on el seu Partenó emergeix entra la boira del passat i aporta una idea nacional de dos mil·lennis després de la seua construcció.

Així es rememora mitjançant la seua imatge l’èpica dels enfrontaments entre Turquia i Grècia quan es reclamaven el territori nacional, puix segons la historia narrada, quan els turcs desmuntaven el Partenó per utilitzar el plom de les unions entre els seus carreus, per convertir-lo en projectils, els grecs els van oferir projectils fabricats per preservar el Partenó, ja que sabien que la idea de nació que era capaç d’irradiar l’acròpoli era imprescindible per assolir la seua independència.

Llums i ombres es desprenen de la col·lecció de pintura, escultura i gravat que Miró ofereix traduint a través del seu lèxic personal els antics textos, però la seua cerca no es cenyeix només al territori nacional; dones en rememorar la Victoria de Samotràcia que està dipositada al Louvre, reconeix una condició hel·lènica en l’Europa que va beure aqueixa cultura i la va adoptar com a signe que avalava a través del passat, la posada al dia d’un present. Així Roma es va apropiar de la iconografia grega, i així els imperis europeus es van vestir al seu torn de Roma com una cadena de fets que convenim en anomenar història.