Parole, parole

Josep Piera

Parole, parole... Que les paraules estan fetes de lletres i que les lletres són signes que poden ser pintures, fa milers d’anys que ho sabem, com sabem que els colors tenen sentit i tenen música i parlen d’idees o emocions... D’emocionades idees o emocions reflexionades.

El fet, però, no té més importància: l’art és repetició i originalitat alhora; vull dir, tradició revisitada per la personalitat creadora dels nous artistes. L’art assaja de sempre camins i encontres que ens porten el plaer comunicatiu del diàleg entre les persones i les formes que aspiren al somni o la bellesa, com també del passat i del present que imaginen plegats un futur.

L’art ho pot tot, com ara aproximar el llenç i la paraula. L’art pot fer d’un llibre una exposició, com pot fer d’una exposició, un poema o una narració inesgotables. L’art és el món on els opòsits es troben, on les distàncies queden abolides, on res és una sola cosa i tot és tot.

Que Antoni Miró i Isabel-Clara Simó s’hagen trobat junts en una exposició no crec que siga cap fruit de cap atzar. De fet, l’amistat, les biografies, els espais de la ment i de la vida els han unit volent o sense voler, des de sempre, és a dir, des del principi. Tots dos pertanyen a una mateixa generació, la dels 70, van nàixer en un mateix lloc, Alcoi; tots dos han cregut i participat en moltes aventures col·lectives per una pàtria-màtria més somiada que possible, han lluitat per un món millor des de l’art propi i la pròpia consciència.

Ell amb els pinzells, ella amb les paraules. Antoni Miró i Isabel-Clara Simó són dos amics de fa molts anys; dues persones unides com uneix l’amistat: des de l’afecte que ve de prop i de lluny, des de la intel·ligència i el respecte mutus, des de la creativitat.

Ara, en aquest llibre de poemes que fa exposició de lletres pintades, o en aquesta representació plàstica compartida pels colors i les paraules, els dos amics ens mostren els seus móns, tan personals i diversos com autònoms i units en un afany i en un joc. Cadascú ha fet el que ha volgut i ha cregut i des de la llibertat s’han vist units.

Un afany d’il·lusions i d’utopies, un joc de mots, de signes, de sons i de colors... Un joc d’amistats, o millor, de criatures adultes. Un joc que comprén tot un món; perquè un món és l’alfabet, i un món és la cultura. Un món que va de l’A a la Z, principi i final de tot, com va d’Amor a Zeus, déus de déus, que també són un principi i final de tot i en tot.

Un món de quadres i de paraules, de grans lletres majúscules i petites lletres humils, on joc, vida, art i amistat s’uneixen. Juguem-lo, doncs, aquest bell joc que se’ns proposa. Des de la meravella dels xiquets que fan un art magnífic i espontani sense saber-ho, des de la creativitat d’uns adults que ens donen el millor de les seues personalitats com si res fos tot, com un acte d’amistat pur, un acte d’amor i d’esperança. Com en aquella cançó de Mina en què una dona i un home cantaven junts: parole, parole...

Des de la paraula, és a dir, des del principi, que va ser so primer, després grafia, signe i color alhora.