Obra recent d’Antoni Miró
Carlos Delgado
Posseïdor d’una ampla sensibilitat receptiva, Antoni Miró (Alcoi, Alacant, 1944) va més enllà de l’aparença de les coses, investiga el referent sensible i l’adapta al seu particular llenguatge plàstic. Quan ens adonem de la visió del món que volta el pintor podem deduir que el seu no és un discurs de l’apropiació, sinó el d’una potent reinterpretació d’allò representat a través de dos elements fonamentals al seu discurs plàstic i concretament dins el seu treball recent, la sèrie “Sense títol”: el dibuix i el color. Juntament amb ells, la descontextualització d’elements i l’originalitat dels punts de vista potencien l’expressivitat d’una obra inusual per la seua barreja d’ironia política i intel·ligència plàstica. Antoni Miró és un creador al qual tradicionalment s’ha situat com hereu del pop-art, però la seua originalitat i expressivitat ens adverteixen que som davant una figura l’obra de la qual no admet cap tipus d’encasellament delimitador, ja que són molts els modes de lectura que permeten uns treballs tan suggeridors com els seus.
La seua obra transcorre entre uns paràmetres estètics i ideològics molt particulars, ja que Antoni Miró porta a terme unes imatges impactants i magníficament resoltes des del punt de vista plàstic, però a més a més elabora un art apegat al context de la problemàtica concreta del moment, posant de relleu els desequilibris socials que existeixen. En aquest sentit, parlem d’un creador imbricat dins el seu moment històric, que descarta un art atemporal evasionista que no mantingués un compromís amb allò real, com una personalíssima aposta ètica i estètica de resultats esplèndids. Als seus suggestius treballs, el pintor alcoià utilitza un llenguatge ple de troballes que commou la nostra sensibilitat per tot allò que atresora, fonamentalment perquè és impossible contemplar la seua obra sense comprometre’s més enllà de la plàstica.
L’obra d’Antoni Miró s’inicia dins l’expressionisme figuratiu, encara que a finals dels seixanta s’identifica plenament amb el moviment artístic “Crónica de la realidad”, inscrit dins les corrents del pop-art i del realisme. Des d’aleshores la seua obra ha anat evolucionant cap a un quefer plàstic cada cop més personal i sorprenent, i ha participat a centenars de mostres tant individuals com col·lectives celebrades a Europa, Àsia i Amèrica.
