Salta al contingut de la pàgina principal

Els orígens del Big Bang

Carles Llorca

El Big Bang! Heus aquí una expressió emprada pels astrofísics que podríem traduir com el gran esclafit. O la gran petada. Sovint, els científics fan broma. No hem de creure que són gent seriosa les vint-i-quatre hores del dia i que sempre estan amb el nas ficat entre microscopis, telescopis i altres aparells sofisticats ignorant el que passa fora dels seus laboratoris. Quan arribaren a la conclusió que en el principi de l’univers tota la matèria existent estava concentrada en una mena de súper àtom petit, però d’una densitat fora de mida, i aquest esclatà formant el que avui podem veure mirant al cel, quedaren espantats, bocabadats i garratibats. I escèptics, sobretot. Escèptics perquè no confiaven que el personal els creuria. No era tan sols una píndola difícil d’engolir, sinó una veritable roda de molí. I no només això, sinó que tenien por que aquesta teoria de formació de l’univers la prenguessen com una gran conya marinera, i el més terrible desprestigi els caigués a sobre.

Un capvespre que estaven cavil·lant arran del cas en una aula de la universitat, desencoratjats perquè no trobaven el desllorigador, sentiren bang! bang! Per la finestra, vérem uns nens que jugaven a indis i cowboys i un d’ells assajava perfeccionar la punteria llençant fletxes contra un globus de fira del seu enemic. En encertar, digué: -Big Bang! He guanyat la batalla! Rendiu-vos! Efectivament, el globus havia esclatat fent el clàssic tro. Aleshores, un dels científics digué: Eureka! Que és el que sol dir-se en aquests casos abans de relliscar en la banyera. I explicà als seus companys que no només l’esclafit del globus era un símil del que ocorregué al principi del temps, sinó que el mateix globus del nen, si l’hagués omplit de taques amb un bolígraf abans d’inflar-lo del tot, a mesura que anés inflant-lo, les taques anirien separant-se i allunyant-se unes de les altres, tal com fan les galàxies. D’aquesta manera, el personal tindria una expressió familiar ben comprensible i una imatge quasi perfecta. Probablement, s’empassaria també, sense dificultat, la teoria d’expansió de l’univers, l’altra píndola que ja quedava ben daurada, gràcies al globus infantil. Però decidiren no dir res dels nens cowboys i menys dels arquers indis, per si tal anècdota els restés mèrits davant de l’acadèmia sueca. Com diuen els anglesos, per si les flys.

Aleshores, començaren a publicar en les revistes científiques la teoria de l’expansió de l’univers basada en les observacions de l’espectre dels astres primer, i en l’observació radiotelescòpica directa, després. I publicaren també la teoria del Big Bang. En general, després de la commoció esperada, la teoria fou ben rebuda per comprensible, gràcies als globus de fira infantil. I, com a conseqüència, els astrofísics de tot el món es posaren a la feina de traure el màxim suc del descobriment. Gràcies als progressos de la matemàtica, agafaren l’univers tal com és actualment, i fent marxa enrere es disposaren a escatir com era en el moment del gran esclafit, i quants anys feia que va petar el súper àtom. I en aquest punt arribaren els plors. Perquè, com més s’acostaven al moment inicial del naixement de l’univers, més dificultats trobaven. Fins al punt que no han aconseguit arribar-hi. I en aquest desconsol estan avui, malgrat els forats negres i el telescopi Hubble, cosa lamentable després de tants esforços.

Però no sempre els grans descobriments científics es fan als laboratoris o als observatoris. Pensem en Galileu, que tirant pedres i deixades des de la Torre de Pisa, va fer de pena la vida. O Arquímedes en la banyera. O Newton sota una pomera, etc. Doncs haig de dir que, modestament, al Mas de la Sopalma es va fer el descobriment definitiu pel que fa a l’origen de l’univers. Aquests descobriments fonamentals en la història de la ciència, cal emmarcar-los en el seu moment i en el seu ambient, si volem comprendre’ls bé. És per això que abans d’entrar en matèria, cal fer unes puntualitzacions arran de l’avui ja famós Mas de la Sopalma i el seu ambient en l’època gloriosa del Gran Descobriment.

 

El Mas de la Sopalma

En temps passats, però no gaire llunyans, al Mas de la Sopalma era ben difícil dormir, sabeu? Quan el masover actual, el senyor Miró, el va comprar per quatre xavos, era un casalot monstruós, pura ruïna, però ple d’animals variats. Des de coloms que lliurement volaven per totes les cambres i passadissos, bombardejant-vos amb la temible i repugnant femta amb una punteria admirable, fins a cabres, ovelles, matxos, galls, polls, ànecs i porcs, passant per set gossos temibles i una vintena de gats afamegats i perillosos. Amb aquesta companyia permanent, podeu comprendre el que us he dit al principi: era difícil viure-hi en pau.

Però si alguna cosa identificava el Mas de la Sopalma, si alguna cosa el caracteritzava i li donava fama universal, era la polseguera. Una polseguera espessa, boirosa, calitjosa, que ocupava tota la casa, racó per racó, rebost per rebost i cambra per cambra. Era la conseqüència directa de la fauna sopalmera arrelada al mas. El trànsit era molt dificultós. I trobar la cambra que t’havien assignat, cosa d’exploradors experts. Recorde que anàvem pels passadissos repicant una campaneta per evitar col·lisions. I jo, personalment, portava, a més d’una brúixola, un cabdell de fil –com la famosa Ariadna– que, amarrat el cap al pom d’una porta, anava amollant a mesura que m’allunyava de la cambra. Així, tenia el retorn garantit. Tot plegat, una pura delícia!

Supose, si m’he explicat bé, que teniu una idea de les dificultats de viure al Mas de la Sopalma de dia. Però... i a les nits? Amics, això és farina d’un altre costal! Heu de saber que les bombetes elèctriques –molt escasses, perquè l’antic masover era un garrepa– a males penes il·luminaven un pam i mig del seu voltant, atesa, naturalment, la pols susdita i famosa. Per a evitar accidents, el trànsit de persones se suspenia poc després de la posta de sol, i el personal agafava un entrepà d’una anxova –obsequi generós de la masovera– i es recloïa a la seua cambra, si més no, per a fer una becaina, al temps que retronaven per tots els racons de la casa els renills, els lladrucs, els miols, els grunyits, els bels, etc.

En aquestes dificultoses circumstàncies, tingué lloc el transcendental descobriment, perquè l’entorn sempre és fonamental per assolir l’èxit en qualsevol investigació científica. Com més obstacles es presenten, més s’aguditza l’enginy humà. Com més fam es pateix, més treballa la matèria grisa, i com més son ens ataca, més profundament ens submergeix en el més enllà, que, com sabeu, és on estan les galàxies.

Doncs ocorregué que una nit –crec recordar que fou la vint-i-setena d’insomnis constants– em semblà tenir entre els variadíssims sorolls de la casa, un d’estrany. Un que semblava no tenir procedència del tot animal. Efectivament, quan ple de pors vaig sortir de la cambra, una bubota –això em va semblar de primeries– creuava la sala a pas viu amb un telescopi entre mans. –Iep, qui eres i què vols!– li vaig dir amb la veu més terrible de què vaig ser capaç. La resposta em va sorprendre d’allò més: -Sóc l’amo i vaig a observar el cel per a pintar-lo. Efectivament, la boira polsegosa pròpia de la casa em va fer confondre el senyor Miró amb una bubota. Cal aclarir, però, que el senyor Miró anava abillat amb una bata de pintor de l’any de la picor, plena de taques de pintures acríliques, les seues preferides. Aclarides les coses –és un dir, atesa la boira– em va invitar amablement que l’acompanyés.

Quan el senyor Miró va obrir la porta de la terrassa per instal·lar el telescopi, la boira concentrada de la casa aprofità per sortir lliure a la nit estrellada. Era tanta la seua concentració que vaig pensar en l’àtom súper dens que originà l’univers, perquè la nit es va fer tan boirosa com la casa, sense que aquesta perdés densitat. La teoria dels vasos comunicants féu que casa i cel gaudiren del mateix grau polsegós. I aquest fet meravellós va ser decisiu a l’hora de plantejar la solució del problema del temps zero, de l’inici del Big Bang. Observeu la simplicitat dels fets: un hoste insomne, un artista cabut, un espai boirós i un acompanyament animal variat i sorollós. Perquè la varietat és la font de la vida. En el nostre cas, per exemple, si el gall número 35 confon la lluna amb el llostrejar, canta. Llavors, el matxo número 6 aïna protestant, l’ovella 54 bela per fer silenci, i així successivament. Conseqüència: el soroll variat, imparable, propi només del Mas de la Sopalma a tota la comarca, incita als plantejaments dificultosos del perquè de les coses.

I el senyor Miró començà a pintar a la tènue llum d’un cresol per no enlluernar-se. Era tot un espectable. Ara enfocava a la nebulosa espiral dels gossos de caça, feia quatre brotxades i després passava a Júpiter, etc. Però en una d’aquestes rondes enfocà el telescopi cap a l’interior de la casa, sense adonar-se’n. I quan jo esperava que rectifiqués, em va sorprendre que continués pintant com si res. –Dimoni de xicot!– vaig pensar. I la sorpresa gran vingué quan vaig veure que continuava pintant les mateixes galàxies que ja tenia esbossades de quan mirava al cel, però ara vistes des del punt oposat. Com si estigués veient-les des del zenit universal, si em permeteu l’expressió. I així va continuar fins que les primeres llums l’obligaren a plegar.

Quan va desmuntar el telescopi i entràrem a la casa, vaig gosar demanar-li: -Senyor Miró, sap vostè què ha estat fent? I ell, com si res, em va respondre: - Hem estat a l’altra banda de l’univers i he aprofitat per donar una visió sopalmera. Això és tot, amic!

Aleshores, vaig començar a fer els càlculs pertinents –que seria massa llanda exposar-los aquí, però que estan a la vostra disposició– i la conclusió va ser que el senyor Miró era un ufoide de molta categoria, millor dit, de primera generació o de primer Big Bang, i que sense dir-me ni pruna m’havia portat el zenit universal per veure com eren les galàxies a vista d’ocell, per dir-ho d’alguna manera entenedora. Però els càlculs em portaren a més conclusions interessantíssimes. Per exemple:

  • a) El Big Bang que cerquen els astrofísics més eminents no és el primer, sinó –almenys– el segon. És a dir, que l’univers s’ha expandit i s’ha contret diverses vegades, diguem-ne, com un acordió tocant salsa.
  • b) La causa dels successius big bangs ha estat la polseguera acumulada i concentrada al mas i, per tant, es deu als animals que allí s’aixopluguen. Cada vegada que el senyor Miró obri la porta de la terrassa, hi ha un big bang. Quan la tanca, hi ha una contracció.
  • c) El Mas de la Sopalma és, per tant, el melic del món.
  • d) En conseqüència, no cal buscar el punt zero, el temps zero, ni les punyetes zero. Tot és com un moviment continu, sense principi ni fi. Un moviment ni limitat ni etern. No li busqueu tres peus a l’ufo!

 

Colofó

Que l’origen de l’univers siguen els animals no és idea nova, encara que és novetat que hagen estat els del Mas de la Sopalma com acabem de demostrar. Però n’hi ha antecedents, com podeu veure.

Cita el gran Stephen W. Hawking en la seua Breu història del temps que un cèlebre científic donava en certa ocasió una conferència sobre astronomia. Va descriure com la Terra gira al voltant del Sol i com aquest, alhora, orbita a l’entorn d’un gran conjunt d’estrelles que anomenem la nostra galàxia. Cap al final de la conferència, una vella senyora de la darrera fila s’alçà i digué: “El que ens heu dit són ximpleries. En realitat, el món és una safata plana sostinguda sobre la closca d’una tortuga gegant”. El científic esbossà un somriure de superioritat abans de replicar: “I sobre què s’aguanta una tortuga?”. “Ah, sou molt llest, jove, molt llest –digué la dama–, però hi ha tortugues fins al capdavall de tot!”

Des d’ací reivindiquem la intuïció de la vella senyora. Només va errar en la classe d’animals. Perquè, com hem dit abans, la varietat és la font de la vida.