Del fil a la randa

Carles Llorca

L'espectacle que ara ens ofereixen els mitjans de comunicació, al donar-nos la cotització del dolar respecte a la pesseta a cada hora i punt del rellotge és, al menys, denigrant per qui tinga una mica de vergonya. Perquè no es tracta d'un senzill exercici borsari. Es tracta que hem de tenir present fins i tot per bategar, tot el que s'amaga, brotant però, al darrera del símbol.

A hores d'ara, ja fa deu anys que Antoni Miró ens feia reflexionar arran del drama xilé, amb la duresa desesperada i reflexiva de la seua obra que titulava EL DÒLAR. Quan encara la massiva propaganda imperialista enterbolia les opinions de la major part dels «gurús» que patim, tan sols calia una mirada als mercenaris i –per què no?– als botiflers, que Miró modelava i pintava, per aclarir-nos el cap i lliurar-nos de tanta insolència i desvergonya.

És clar que Antoni Miró ja hi havia aprofundit ans en les arrels del problema d'opressió dels pobles (Vietnam, 1968) i en la mateixa llar del dòlar en oferir-nos la AMÈRICA NEGRA, on podem prendre el fil que ens porta a la seua obra actual. Mai aquest fil no ens deixarà oblidar la seua obstinada preocupació per la gent i la terra que pateix opressió i els símbols d'aquesta.

Hi ha valencians al nostre País que, en alenar, no aconsegueixen omplir a orri els lleus, per mor de la mateixa opressió. Antoni Miró n'és un d'ells. És per això que gaudeix d'una trista i dramàtica condició que el fa dels més adients per expressar i mostrar amb profunda angoixa les vivències que li broten del sí. Les olora amb una sentor feridora perquè les viu patidorament. I les reflexa en els ulls d'un negret, en els uniformes dels orbs pel dòlar, en les llances de front als llibres i pinzells...

Avui ens mostra una obra més sumptuosa, més treballada, més «epatant». No us hi fieu. Davant d'aquestes formes noves i brillants s'albira el mateix fil, irònic ara, subtil. D'entre tantes suggerències que tenim a ull, m'agradaria triar la de l'opressió cultural. Ens deia en Sanchis Guarner amb insistència, que nosaltres, els valencians, som una cultura. Que ens la volen destruir, això és clar. Per donar-nos, quina cosa? Quin paradigma ens ofereixen a canvi? La nostra destrucció. Eixa és la suggerència que trie.

A la fi, tenim al davant art. I a l'altre costat mateix, al de la literatura, ja fa temps que saben que qui té les arrels afermades a la seua terra i viu els seus problemes i angoixes, se l'entén perfectament per tot arreu. N'és un llenguatge universal.

Sopalmo, agost del 1983