Antoni Miró, implicació estètica
Amalia García Rubí
Pertanyents a les seues obres més recents, les obres que configuren l’última aportació d’Antoni Miró (Alcoi, 1944) giren de nou al voltant de qüestions d’actualitat en el millor dels sentits. Antoni Miró ha estat sempre un pintor de crítica social, preocupat pels esdeveniments del temps en què li ha tocat viure i, consegüentment, embolicat conscientment en les coses que passen al món. La seua figuració, forjada i quasi invariable des dels anys seixanta fins avui, consisteix en un realisme de caire pop, integrat en la mentalitat postavanguardista i, per tant, interessat en la adaptació de noves tècniques pictòriques i visuals. De tot açò deriva el sentit de modernitat d’una obra que, d’altra banda, no perd el significat d’allò genuí, d’allò autèntic i, per tant, que s troba fèrriament lligada al seu lloc d’origen. La gràfica digital, la serigrafia, l’acrílic, son procediments usuals en els processos de creació de Miró, mètodes que l’artista combina a la perfecció en suports tradicionals com la tela. Una aparent paradoxa que, tanmateix, referma la naturalesa pictoricista abans que tecnologia d’aquest artista compromés. En l’amplíssima producció d’Antoni Miró, sens dubte un dels creadors més valorats i estimats del panorama valencià, destaquen algunes línies de comportament ètic i estètic perdurables a través dels anys. Fruit d’aquesta coherència en la manera de sentir i entendre l’art el pintor d’Alcoi son aquest conjunt d’imatges realitzades en acrílic i gràfica digital, on la narració s’inspira en la immediatesa dels mitjans de comunicació, a fi de contar, a base d’escenes represes de cròniques periodístiques o televisives, fets transcendents i impactants com els de l’11 de setembre. La imatge esbiaixada d’un esdeveniment que ha adquirit dimensions mundials sense precedents, posa de manifest replantejaments, per exemple, sobre la manipulació de la informació en la societat de masses, etc. Així mateix, la preocupació per qüestions relacionades amb la deterioració mediambiental, la permanent lluita des de la seua posició d’artista a favor de la conservació dels paisatges naturals o les critiques antibel·licistes, continuen sent missatges captats a través d’una obra, fora d’això summament acurada, amb un elevat valor estètic. En les pintures sempre reflexives d’Antoni Miró, trobem una filosofia de vida, un encreuament de camins on art i vida conflueixen més enllà del que és aparentment artificial.
