Antoni Miró: imatges i transfiguracions

Amalia García Rubí

Antoni Miró és un dels pintors d’arrel pop més estimats i apreciats de l’àmbit mediterrani. La seua obra, densa i extensa, manté una línia conceptual i estilística que gairebé no ha variat al llarg dels anys, si bé les seues imatges figuratives han experimentat un progressiu enriquiment. Unes imatges en què incideix des de molt prompte el món dels mitjans de comunicació, la televisió, la ràdio, els anuncis publicitaris... del llenguatge “estètic” del qual l’artista se serveix com a vehicle transmissor però mai com un fi en si mateix. Antoni Miró és, per damunt de tot, pintor, i pintor d’idees traduïdes en icones. Conscient del món en què li ha tocat viure, les seues inquietuds artístiques sempre han estat lligades a una certa moral social, política i artística, sense pretensions redemptores, encara que amb un pes ideològic evident. Disciplina, ordre, mètode són trets paradoxals en el tarannà d’un artista que es rebel·la en contra d’allò establert mitjançant un llenguatge ple de missatges subliminals aliè a les actituds més o menys impetuoses de l’expressionista o l’artista informal. Res més lluny d’allò espontani que aquesta pulcritud exquisida afermada en el dibuix i en la precisió tècnica dels procediments tràfics i acrílics que empra Antoni Miró. En els seus múltiples repertoris temàtics, si és que es pot parlar de temàtica en el complex entramat iconològic de Miró, s’estableix un joc permanent entre la realitat i l’enfocament visionari amb què l’artista desglossa els seus pensaments sobre el món, en una mena de psicoanàlisi que fa aflorar el subconscient a l’obra. L’interès per certs aspectes i personatges de la història de l’art contemporani, molts dels quals relacionats amb el surrealisme: les al·lusions a Dalí, Picasso, Magritte, Morandi o Bacon; les paròdies duchampianes sobre l’art clàssic, els retrats de Freud, juntament amb el significat enigmàtic de figures i objectes relacionats amb el món de l’esport, la pornografia, la construcció o els transports... Tot això té una important càrrega simbòlica i, alhora, ens increpa a adoptar una postura reflexiva enfront de l’home i l’artista occidental del segle XX. En referència irònica a qualsevol altre mitjà de masses, les imatges d’Antoni Miró ens maregen per la seua acumulació informativa, al mateix temps que ens recorden la pèrdua de llibertat de l’home actual, la vida transcorre sota els dictàmens de la societat capitalista. El consum, la contaminació, el poder, la guerra són qüestions relatives a un Miró que crea imatges i transfiguracions per fer d’aquestes la seua pròpia crítica.