Almansa, a una escultura d’Antoni Miró a Gandia

Josep Piera

Quin sentit té commemorar les derrotes de la història?

Seria més saludable esborrar-ne per sempre la memòria?

Ens alliberaríem així de tanta desgràcia acumulada?

Hi ha qui recorda alegries, sense nostàlgies ni recances,

i diu que és feliç. El feliç recorda victòries.

Hi ha qui arracona al calaix de l’oblit les desgràcies

i es creu igualment feliç. No recorda.

Hi ha qui esborra el temps. Hi ha qui recorda guerres.

Recordar és la victòria dels vençuts

com les derrotes mereixen la relectura del temps.

Del passat perdut, se n’aprèn la lliçó, se’n fa fantasia o art.

Perquè l’art -tot art- s’alimenta de memòries.

De derrotes, de drames, d’il·lusions i de joies.

Repetesc: té cap sentit recordar derrotes?

Ho veig com l’èpica del supervivent, el crit mut

de qui, conscient que prové d’una tradició vençuda

-la Germania, Almansa, la República-,

té la bella ironia -dir-ne santa seria massa-

de recordar que, a pesar de les pèrdues,

qui fa art se sent victoriós mentre treballa. I viu

la vida plena. També qui escriu recorda

tot i fer-ho en una llengua callada.

Qui escriu ompli el silenci de paraules.

Qui pinta regala colors al silenci.

Escrivim, memorem, celebrem, cantem.

La derrota és un poema. Almansa un mur de ferro.

Un món de gestos i de mots que ens permeten

dir dols i delits, delers i dolors, planys i festes,

sabent que a tots ens alcançarà Almansa.

Som un poble acostumat a perdre?

Qui recorda està viu, no importa

si amb victòries o derrotes. Recorda.

Recordar és imaginar el temps perdut,

refer la memòria personal i col·lectiva.

Per véncer la tradició d’oblits que ens vol amnèsics.

No m’agrada commemorar derrotes.

Tanmateix, Almansa.