A Antoni Miró

Ovidi Montllor

A Antoni Miró, amb tota la meua estima

 

Certament, volia fer-te un cert obsequi...

no sé, alguna cosa incerta que et donés una rebuda amable.

Un elefant domèstic i guardià. Una teula romànica parlant.

Un anficòs de quatre metres justs. O bé un cabell de camell.

Què sé jo!

 

Aleshores he fotut mà a la veta. Veta de tirallonga de mots.

I vet ací el que ha sabut eixir de la cabota d’un cabut alcoià:

Si has vingut a Barcelona,

a fer una exposició,

aprofita bé l’estona, i imposa la raó.

 

La teua, deixa’t estar.

Fot-li fort. El cap ben alt.

Després de tant esperar,

un esforç és el que cal.

 

I aquells que tot ho saben,

i creuen que véns de lluny,

en veure’t, damunt es caguen,

plorant i apretant el puny.

 

I que quede la llavor

i el record del teu treball.

Que d’Alcoi és el millor

Toni Miró. Quin pardal!

 

Redolins parits a punta de llapissera ensucrada.

Amb una Olivetti trompa, i una quartilla puríssima.

Com la Verge de tants lliris que de tants no en trobes cap.