A Antoni Miró
Daniel Giralt-Miracle
Antoni Miró és un alcoià molt conscient de la seua catalanitat. La seua obra plàstica sempre ha estat entesa com un crit de denúncia, un clam per la llibertat i una sostinguda lluita pel retrobament popular de les arrels de la seua gent, de tots els Països Catalans i, sobretot, de tots els pobles i homes oprimits d'arreu del món. Des de l'inici de la seua pràctica pictòrica ha assolit aquest compromís d'una forma directa, ha estat capdavanter en la popularització de l'art i la cultura, i ha participat en nombroses exposicions col·lectives i realitzat múltiples col·leccions d'obra seriada. El seu currículum, actiu des de 1960, és un bon exemple de la tasca esforçada i continuada d'aquest artista.
És el seu un realisme social, una mena de crònica de la realitat, un art compromès? Miró ha superat les caselles que podrien confirmar-lo en un determinat «isme», la seua obra segueix una evolució fermament arrelada en el batec dels corrents polítics i la seua dinàmica. Són els fets i les vivències socials allò que preocupen l'artista, tant localment com internacionalment. La variada iconografia per ell emprada té connotacions molt directes i llegibles. Les diferents sèries o etapes d'obra seua (Amèrica negra, El dòlar, etc.) són un clam per la llibertat, per la solidaritat humana, una lluita contra l'opressió de tota mena. Com digué a Joan Vicent (Avui, 8-8-76) «pinte el que no m'agrada».
La seua contribució al Congrés de Cultura Catalana ha estat fer la presentació a Barcelona amb una sèrie de pintures, escultures i gràfica. Obres que abasten del 1973 al 1977. Com bé diu el seu presentador Ovidi Montllor, «l'art conscient de tota època no és precisament amable». La manca d'amabilitat accentua els propòsits delators de Miró. Una gran peça, Llances imperials, realitzada aquests darrers dos anys, ens dóna la benvinguda. Aquesta versió sinònima de la de Velázquez Rendició de Breda és situada en un context molt diferent. D'una banda, i a grandària natural, hi ha arrogants vencedors, els qui van guarnits amb senyeres de l'imperi espanyol. A l'altra banda hi ha els vençuts, els de testa abatuda, els qui branden les quatre barres. En comptes de donar la clau, es fa el lliurament d'un onerós tribut monetari (un dòlar). Vencedors i vençuts, opressors i oprimits, clarament determinats. És aquesta una pintura objecte de 2,50 x 8,50 metres treballada sobre taula amb minuciositat i gran detall. Indubtablement, una peça mestra de Miró. Dins el mateix gènere hi ha en l'exposició una sèrie de taules bugides, que silueten personatges (Garrotada, Metamorfosi, etc.). Soldats, policies, guerrers, armes, dòlars rebregats, éssers apallissats i oprimits, torsos femenins flagel·lats... són la base temàtica d'una anàlisi del nostre món feta amb agosarament i gran expressivitat.
Unes subtils i ben elaborades metal·logràfiques (procediment molt personal d'estampació sobre planxa metàl·lica) completen la presència a Barcelona d'aquest pintor que lluita amb les seues armes per a «destruir les parts negatives del món».
