Pompis de Mavi

«La vida és un somrís; l’amor és un raig fecund»
Gabriele d’Annunzio

La Suite Havana d’Antoni Miró resta reblerta de somriures. Sí, d’amorosida gràcia dels cossos que inunden la proposta general. Resta dempeus l’alegria del viure plaent, i tan amerat per la sal de la mar, però també de la vida. L’erotisme que inunda la mirada de l’espectador, però que viu inscrit a l’esguard de les seues protagonistes. La llibertat del cos nu, o mig nu, que lluita per reeixir-se’n en la seua batalla contra la calma de la vora d’una platja de sensacions càlides, sota les voltes de la nit mirífica. Són els cossos de les cançons melancòliques, són el sucre i la sal de l’existència, amb el resplendor subtil de la innocència, encara.

I l’eròtica s’aixeca volandera com si fos una garlanda, i s’hi fon amb les majúscules del desig que no minva mai. Potser és el poder de la vida, el just tentacle de la passió que tot ho conforma, l’abraçada entusiasmada al far que il·lumina bona part de la nostra presència a la terra. La de tots. Perquè no hi ha remei. Perquè és de llei el desig i les seues conseqüències. És formidable la passió en dies i nits sense termini. De capital importància el tast generós de la carn quan s’ofereix intacte en cada instant de francs litigis.

I Mavi, que no té pudor..., per a què? s’insinua mitjançant l’encaix d’unes calcetes força cenyides al seu cos. La roba manifesta una tendència a perdre’s entre les natges de la seua escultural anatomia, i recreix la voluptuositat quan la mirada s’hi inscriu, també sense pudor, al si mel·liflu de la seua encarnadura. I s’obren mons, perquè s’obren camins d’incerta discrecionalitat.

La pintura d’Antoni Miró, tan singular, optimitza cada intent d’aprofundir en la màgia dels moments màgics. I ho sap. Sap que ens ho miren com cal. Coneix el nostre rerefons determinant i determinat. Furga en la ferida que se’ns obre, com s’evidencia l’endins d’un pastís joiós. Amera el setge del nostre esguard amb la química del coneixement de les coses d’aquest món, sense malícia, però tampoc amb la virtut dels qui mai no s’enfilen. Cal apujar-se’n a la sínia de les atraccions en la fira dels sentits! Cal mirar i mirar, i potser tornar a mirar, tot per a capir, i assolir després, una engruna de felicitat. L’estat d’harmonia que ens és tan necessari per a passar per la vida no de puntetes, sí, però, bevent els licors que la fada universal ens serveix amb gots de vidre tallat. Perquè tot açò és un luxe. O una experiència plena de matisos, on la sensualitat mai no s’aprima, doncs s’abraça a la matèria cordial dels sentiments.

«Treballaré el teu cos com treballa la terra el llaurador del meu poble: amb amor i força...», ens diu Raimon. Una bella metàfora on viu, per damunt de qualsevol altra consideració possible, la voluntat d’estimar amb afecte, intensitat i respecte. Una mena de preludi, on la fecunditat de l’amor físic, anuncia la substància del voler fantàstic. I Mavi, a l’obra d’Antoni Miró, provoca la voluntat de l’amor, la força de la terra en l’esveltesa turgent de la seua carn. I paga la pena de mirar-se-la així, quasi anònima, perquè en qualsevol situació semblant, sense noms: ni pretèrits ni futurs, s’enlaira un paradigma que il·lustra la voluntat d’universalitzar els cànons de l’amor, físic i sense obagues custòdies miserables.

Amb aquesta subsèrie, Suite Havana, l’artista Antoni Miró s’hi belluga còmodament entre les aromes del Carib calent, quasi místic, de la capital cubana. Ens presenta en aquesta obra, Pompis de Mavi, de 2016, i bastida en acrílic sobre llenç, tot fent unes mesures de 116x116 cm., una realitat que no és aliena del viure esperançat. L’aire lliure de la nit fragant (potser açò siga una imatge idíl·lica, només), també calitjós i salobre, s’hi fon pels porus dels nus esponerosos. La vida, i només la vida, és la gran conquesta en aquesta sèrie d’Antoni Miró. Naturalesa, existència plena, desig emancipat, vocació d’abraçar l’eternitat (si és que l’amor és una mena de mort i de totalitat a l’hora de fruir l’instant de la follia), vehemència en les clàusules del destí comú, potència i força dels sentiments humans..., tot, absolutament tot, cap en la metàfora que l’artista ens atorga.

I nosaltres, com ara el pintor ho fa, mai no volem deixar de mirar-nos la vida. La fortuna de l’existència plena, també en companyia de les forces tel·lúriques de la passió i de la vocació d’un esguard joiós i ben interessat. Doncs perquè el temps passa, i tot ho fereix de mort la miserable fulla de l’almanac en el seu discurs temporal: insistent, silenciós, però constant. I Mavi ens recorda la tendresa, els cromos que tant i tant ens hem mirat adolescents encara, la dolcesa de la necessitat i la gràcia del plaer en la intimitat. Mavi és vida i, les calcetes d’encaix, pura necessitat, o el quilòmetre zero de tantes imatges i de tants records que, des de sempre, ens han acompanyat. I per què no el món? Cal, i ens cal, mirar, mirar, i tornar a mirar: «Cuando algo consigue todavía/cuando alguien consigue/que vuelva la cabeza,/celebro fugazmente/cada contemplación,/porque sé que a partir/del año cuadragésimo de la vida/los ojos del asceta/apenas miran ya las cosas de este mundo./» Ens argumenta en aquest sentit, el d’aprofitar el temps que ens toca de viure, Juan Antonio González-Iglesias, en la seua obra Eros es más, en la col·lecció Visor de Poesía, Madrid 2007, p. 39. Cal mirar per a entendre que l’univers roda sense parar, i que en cada catúfol de la sínia hi ha l’aigua indispensable per a fer fora la set.

I la creació, mitjançant la creativitat que cada dia s’incorpora als teixits de la labor, irromp trencant la closca que amaga totes les coses, massa coses. L’art foragita els monstres sadolls de carències i de fragilitats. El pols ferm del pintor tasta el licor dels colors i irromp a la taula de mil desficis cridaners: comportaments agosarats, llibertat dels cossos insolents, sexes riallers, voluntat de transgressió, formulacions de la cultura de tostemps, àngels i dimonis en baralla permanent, exquisida creació sense límits ni fronteres, a la fi: «...sempre que hi ha alegria hi ha creació, mentre més rica és la creació, més profunda l’alegria», assegura Henri Bergson, i n’estem molt d’acord amb el filòsof francès quan així parla. Doncs, com en el cas que ens ocupa, la Mavi d’Antoni Miró,  l’alegria forma part del general de la proposta. L’admiració pel cos quasi nu de la protagonista i el respecte per la voluntat del viure emancipat de prejudicis i d’avalots. Potser la febre del Carib s’insinua als ulls contemplatius de cadascun de nosaltres, o pot ser que la melodia d’un ball afrocubà interactue al nostre darrer sentit alliberat. És, si més no, la força de la pintura. És, segur, la força de l’art a les mans del pintor Antoni Miró.

Josep Sou