Nu de perfil
«La bellesa artística no consisteix a representar una cosa bella,
sinó en la bella representació d’una cosa»
I. Kant
Sense adonar-nos-en, a vegades, mirem, i traspassem la frontera efímera de la realitat. Anem un xic més enllà, com si descobrírem la plenitud favorable d’un oracle, tot instal·lant-nos en la ribera d’un grat somni. La realitat no n’és cap obstacle, no interromp la química de l’esguard, no apaga la necessitat d’escorcollar els indrets de la curiositat infinita. La realitat no foragita el desig d’abraçar la bellesa, i de comprendre la pertinença de la cultura que fa camí, cada dia, pels senders inexhauribles de la intimitat.
Bellesa és bellesa, i tantes coses més: l’absolut reialme que garanteix la vida en equilibri permanent, la gosadia d’afrontar el risc i la metàfora, la voluntat de trobar-nos amb l’absolut, la pervivència dels dies des del primer instant ja fora del caos, la neutralitat objectivable respecte dels punts cardinals, la vocació d’encunyar les monedes de la nova civilització que ens haurà de sustentar..., tantes coses com ens procura la bellesa.
Però també, quan parlem de la bellesa, pensem en aquell món clàssic que ens vesteix de llavors ençà. Pensem en el magisteri exercit pels mestres Políclet (i el seu cànon), Fidies (potser el més gran dels escultors grecs), Praxíteles, Escopes o Lisip. Grans mestres tots ells llavors i, també, temps després, foren d’un gran influx en la cultura i l’art del món occidental: Renaixement, Neoclassicisme... Un exemple a seguir per l’art, i pels artistes que aprenen cada dia als tallers de la celebritat natural. L’home com a mesura de l’univers. I com a exponent màxim i rigorós del quefer creatiu, la representació del cos humà nu. No cal, però, un treball excessivament realista, doncs s’acomoda millor als secrets de la creació el punt idealista amb la representació, potser, fidedigna de la natura. I s’incorpora l’associació de la bellesa amb la virtut; l’ètica i l’estètica vénen a guarir diverses ferides nascudes als primers moments de la representació humana mitjançant un acurat exercici escultòric.
L’artista Antoni Miró, amb el seu Nu de perfil, bastit en acrílic sobre llenç, i que fa unes mesures de 162x114 cm., contribueix a la generació del màgic fluid de la bellesa. Un home nu, sense rostre, ultrapassa els límits de l’escultura per a inserir-s’hi al bell mig d’un quadre d’Antoni Miró. La matèria pictòrica, i l’objecte també, hibriden la substància creativa, i formulen un nou cànon. L’escultura ha transitat, en silenci discret, els límits del marbre i ha esdevingut una imatge pictòrica i escultural alhora. Com la mística que vehicula el deler d’eternitats en oracions interminables, així la pintura d’aquest Nu de perfil, executa la voluntat d’esdevenir cànon hel·lenístic a partir de la noble causa de la inspiració, quasi divina: equilibri, proporció i harmonia sumen per a la transformació d’aquesta tan bella obra en una realitat cosmopolita.
El Nu de perfil, ara, ens mostra les traces d’un cos noble, esculpit com si fos una escultura clàssica, i amb caires d’intemporalitat: «Hi ha una dita entre els homes: -no amaguis/sota terra, en el silenci, la noble acció acomplerta.-/Es mereix un cant diví, mots joiosos. Au, doncs,/desvetllarem la flauta i la sonora lira, au!,/per la corona mateixa/dels certàmens eqüestres que en honra de Febos/ Adrast instituí ran de les aigües de l’Asop./En faré memòria i celebraré l’heroi amb honors gloriosos.»1 I així com Píndar canta la glòria dels campions a les gestes olímpiques, i ens ofereix la grandesa dels herois, convertits en semidéus, i així com canta, també, la bellesa i la jove altivesa dels atletes, Antoni Miró treballa la pintura d’aquest Nu de perfil amb les eines del poeta, i acreix les virtuts de la virilitat (la conformació d’un penis perfecte i esvelt) en harmonia plena amb l’instant de penombra i sinuosa corporalitat. Els músculs del cos atlètic ara, també són els atributs que l’escultura clàssica exhibeix en la determinació d’una constant reflexiva.
Escultura – pintura, o bé a l’inrevés, pintura que ha esdevingut escultura després del treball acurat de l’artista Antoni Miró, i que ens atorga la integració d’un nou possible rerefons acordat: l’erotisme masculí en forma de cos nu que s’insinua a través de les ombres obagues i d’una mirada que no hi és present, doncs la manca de rostre dificulta l’esguard. L’erotisme necessari per a viure d’acord amb els principis de la humana carnalitat: «[...Sense tu no hi ha plaer de Venus/que la bona fama aprove;/però n’hi ha, si tu vols./Qui comparar-s’hi gosaria/amb un déu com aquest?]»2 Catul, als seus Catulli Carmina, gaudeix de molt bona informació sobre els valors que aporta a les relacions humanes l’eina del plaer. I transforma la seua particular visió en una font de possibilitats que abelleixen l’ànim i, també, la vida. Hi ha la insinuació, també, però, la perspicàcia voluptuosa dins dels comportaments desinhibits dels hòmens. I Antoni Miró en aquest quadre, però també en molts altres d’aquesta mateixa sèrie, Nus i Nues, irromp amb gosadia a la cambra dels amors per a dibuixar els perfils del desig als rostres dels amants, als rostres de tots aquells que s’ofereixen per a ser, després de l’abraç, ben estimats.
I el cos resplendent de l’atleta nu reclama la mirada, sense pudor, i amb esguard impertinent si s’escau, doncs els ulls s’han fet per a mirar, i per a escorcollar un poc a l’endins del que no s’hi veu massa fermament. Antoni Miró reconeix, i esculpeix, les bondats del cos humà amb mà d’orfebre. Guarda les línies del dibuix amb singular mestria i abasta el volum amb el traçat de les ombres. Cerca la pertinència de la llum, i guanya l’espai amb l’equilibri de la fuga. Però juga als jocs de l’amor, de les mirades convergents, de la il·lusió que transita des de dins cap a fora, mentre el desig apuja els colors als rostres immaculats de la jovenesa. Un món, o diversos estadis de la condició humana: plaers que s’hi cargolen àgils per les fantasies de la sang: «Tan formós com tu el reberes, Zefir, el més suau dels vents,/torna’m el pelegrí Eufràgores/ en no més enllà de pocs mesos: que el temps, inclús/breu, se li fa segles a l’amant.»3
Escultura, pintura, art a la fi, en un exercici culte i arriscat, com sempre ho fa l’artista Antoni Miró. Bestreu allò millor d’ambdues disciplines creatives per a niuar a les conques del nostre mirar: jocs de mans, màgies de llums i d’ombres, cossos que canten el desfici dels amants, llavis que s’estrenyen continguts però evidenciats, llibertat de la carn sense matisos...I l’artista que de tant mirar, conquesta la fragilitat de l’èter amb les seus mans, la sensibilitat regalada d’aquell qui pinta, però que també és un amant.
1. Píndar, Epinicis (Odes triomfals de l’Olimpisme Clàssic), Obra Completa. Versió de Manuel Balasch i Recort, Edicions del Mall, Barcelona 1987. Nemea IX, Estrofa 2ª, p. 252.
2. Catulo, Poesía Completa (C. Valerii Catulli Carmina). Verssió catellana y notas de Juan Manuel Rodríguez Tobal, Ed. Bilingüe, Ediciones Hiperión, Madrid 1998, p. 137. La traducció al català d’aquests versos ha estat nostra.
3. Dioscórides, Retorno, (A.P. XII 171), en Antología de la Poesía Erótica de la Grecia Antigua, de Máximo Brioso Sánchez, Ediciones el Carro de la Nieve, Sevilla 1991, p. 234. La traducció al català d’aquests versos ha estat nostra.
Josep Sou
