Mendicar

«A vegades succeeix així en la vida: quan són els cavalls els que han treballat,
és el cotxer qui rep la propina»
D. du Maurier

Encara que ho semble, i alguns sense entranyes ho manifesten, no és cap ofici, aquest. Mendicar és una dura realitat que viuen els qui no poden fer una altra cosa: bé perquè no poden o perquè no saben. Mendicar és un vell atavisme que identifica una classe de persones que han desaparegut de la circulació. S’han transformat en objectes estàtics i que viuen al bell mig de l’existència dels altres. Mendicar és una raó poderosa per a encetar una reflexió al voltant de la condició humana. Un sumand inquietant que apuja el nul valor, per tantes vegades malmès, de l’esperit compassiu dels individus. Mendicar és alguna cosa que fan uns hòmens, i tantes dones, ensinistrats per l’experiència negativa que els ha tocat de viure.

Mendicar és una obra  de l’artista Antoni Miró de 2010, ubicada a Barcelona, i bastida en acrílic sobre llenç; fa 114x162 quant a les mesures i pertany a la sèrie Sense Títol, dins a la subsèrie Pobres. En aquesta subsèrie, d’ample recorregut i exercici pictòric, el pintor fulgura la presència en primer pla d’un extens nombre de persones, el desarrelament de les quals s’hi manifesta vehement i punyent alhora. No balafia cap detall, per petit que aquest siga, tot recorrent un món que ens és massa pròxim, doncs conviu cada dia de tots els dies al carrer, i amb tots nosaltres sense cap excepció. I fa mal la singular proposta, tot acceptant la força de la ironia i l’estat permanent d’alerta que insinua. Al primer món, no ens cal anar-se’n massa lluny, tot resta encara per fer, o per resoldre, que a la fi resulta ser el mateix.

I en aquest Mendicar, Antoni Miró executa la seua proposta amb un matís distintiu: la pobra que protagonitza el quadre, i per tant la història narrativa, no ens mostra la cara. Hi ha una reserva de vergonya i, potser, per extensió, d’acomodament de la realitat en imatge general. Sense cara, la pobra acaba essent tots els pobres del nostre univers. Sense rostre podem verificar el nostre rostre particular; el de la nostra experiència. I aquesta pobra pidola amb la mà allargassada, fent cove amb la palma i els dits: un relat que exemplifica la submissió que procura la necessitat. Asseguda al terra, i refermada al mur de les cases, la pobra s’asseu damunt d’uns cartrons, i protegeix els seus peus tots dipositant-los a sobre d’un fulls de periòdic, que fan al seu torn d’aïllament contra el fred: «...el dolor silenciós és el més dolent», defineix el gran dramaturg francès Jean Racine.

Llueix, potser només és una manera de dir-ho, la pobra, un mocador al cap, amb el qual cobreix, com hem assenyalat, el seu rostre. Vesteix una peça d’abric acotxat, que facilita la imatge general d’embalum que ofereix la senyora. Un gotet de plàstic, entre els peus, fa de moneder per a servar les almoines que va rebent. Tota ella, la pobra, fa molta pena de veure, i per extensió, també, totes les persones abocades en aquest menester ofereixen una imatge tan dura com digna de compassió. I per suposat ens ha d’aprofitar de poderosa eina contra la situació social que permet realitats semblants.

Pintura social, i de primer ordre, que basteix la superfície justa de tot allò que possibilita la injustícia. Ara no es tracta, però, d’una denúncia estantissa ni infecunda, altrament significa posar-nos davant l’espill que ens reflecteix a nosaltres incorporats en el conjunt social al qual pertanyem. És el món fet a miquetes que tots junts hem anat facilitant. És l’evidència dels nostres mals i de tants d’egoismes com celebrem cada dia. És el que s’anomena amb llenguatge corrent: fer ulls de paper i tot fent com si res passés.

Antoni Miró, amb els seus pobres, amb tants de pobres com ens ha presentat al llarg de la seua subsèrie, facilita la anàlisi, per contra, d’una classe benestant que rebutja els caiguts en desgràcia, i que detesta els qui resten al marge, exclosos i impenitents dins el desempar i la crua intempèrie. El pintor no deixa de presentar-nos dos mons en contraposició: el poder per una banda, i els seus subalterns per una altra. Es tracta d’una metàfora intel·ligent que facilita la posició exacta de tot aquell que s’hi acosta. La pintura social, l’obra d’Antoni Miró, eixampla el món d’identitats. Sense saber-ho, però reconeixent-ho, tots restem al fons de les seues propostes: podem ser el vianant que ignora el pobre, el grup de gent que defuig l’esguard, el superb que esmicola i retalla la mirada per no fer-se’n malbé. La pintura d’Antoni Miró rau a l’entrellat, just a la cruïlla de la gran ciutat, on els tubs d’escapament tixen garlandes de fum apaivagant la duresa que viu al costat, només unes passes més enllà, en la vorera farta de transeünts apressats, també però, de pobres que van i venen: garsats, tolits, geperuts, arrebossats de tristesa... I açò, reclama l’artista, és el resultat d’una inacció, on convergeixen diverses forces: les falses aparences i les falses garanties. I és per això que la seua pintura, el treball d’Antoni Miró, resta reblerta de llums i d’ombres. I no solament a nivell tècnic, també amb el resultat de l’exposició dels contrastos entre zones perifèriques de les ciutats i dels barris de «gent rica.» Conviuen les altes torres de vidres tintats i les rusques on malviuen milers de ciutadans contrets per la misèria. I direm com diu Manuel Machado quan assegura i interpreta: «...fatigas, pero no tantas,/que a fuerza de muchos golpes/hasta el hierro se quebranta.» Aquesta imatge, al remat, la de la mendicant, fereix la mirada i ens fa insuportable la realitat oberta en carn viva. Antoni Miró furga dins la ferida i ens dificulta la possibilitat de fer-nos forts, i d’actuar com si la cosa no anés amb nosaltres. Massa veritat en aquest quadre i massa evidència en tota la sèrie. I tota la tendresa del pintor que s’hi decanta i pren partit pels hòmens i dones que resten al descobert i sense recer, i a l’escrutini dels gentilhomes que trepitgen les voreres amb tanta i rotunda seguretat.

I on resten la dignitat i l’economia? Doncs la pobresa, la desocupació i, com  a conseqüència immediata, el desarrelament, solen ser la matèria primera de la severa condició del mendicant. Altres causes, però, vénen a posar de relleu la malifeta social que resol i liquida, per la via ràpida, la vida de tantes persones, com per exemple l’explotació laboral. Un món més just abraçaria l’equilibrat repartiment dels beneficis per a fornir d’esperança els més, Però, no. No és així, doncs el món no en sap de justícies, ni de repartiments, altrament domina el llenguatge dels guanys i de la fortuna a tot preu i risc.

També, la pintura d’Antoni Miró diposita l’esguard, amb delicadesa, a sobre de les persones d’edat avançada que transiten la via pública. Persones que, sense nord, s’hi acomoden al vagabundeig i perviuen en l’auto-abandó, fills, en tantes ocasions, de malalties mentals que els desconjunten: «...la vida és curta, la desgràcia, però, la fa llarga», resum molt bé l’escriptor i actor llatí Publio Siro.

De la realitat Antoni Miró fa versemblança, i l’alquímia del seu tractament pictòric i social a tots ens interpel·la. Cap equidistància és possible. Cal mirar i veure. I prendre’n part a la feina de bastir espais de dignitat, d’igualtat i de responsabilitat. Diuen que la societat és de tothom, i que els carrers, la seua projecció immediata, també ho són de tots. Doncs no calen massa estratègies. La resposta, algunes de les respostes que s’hi poden enlairar ara mateix, viuen, discretament instal·lades, als quadres de l’artista Antoni Miró.

Josep Sou