Juliet

« La uniformitat és la mort; la diversitat és la vida»
M. Bakunin

És un senyal inequívoc de laxitud, de descans i d’harmonia. Juliet s’ha deixat anar damunt del llit després del conhort de les hores calentes; després de l’amable deler, abans, però, que el son empare tots els extrems del seu cos. Un braç caigut damunt del cos nu i la mà acaronant la cuixa nua. Alhora, la brisa s’apuja des de la vora de la platja i la flaire d’algues tendres irromp al cobert mestís de la cambra. La calidesa de l’instant defuig la pressa i la balsàmica realitat procura la salut regalada de la nit que, ja, tot ho adoba.

Les nits a l’Havana són com un camp sense llaurar, quan mostren la fantasia que viu dessota la terra aspra del canyar. Primer la duresa informe del terral, després la molla condició d’un esclat al pas de la rella que segueix la fusta del vell forcat. És, si més no, l’imperi dels sentits, la fugacitat del gaudi que només dura un moment, encara la glòria eterna d’estrelles rutilants. Pessic i emoció en el turment de la mort que mai no arriba, i quan ho fa, ai! se sent a les temples el batec del cor que va i ve sense parar. Així són les nits a l’Havana. Però hi ha més encara. Molt més. Tot depèn de la voluntat de fer via per les amples avingudes, o de passejar per l’ombra minsa que fan els vells fanals. Tot viu quan la coïssor del sexe recerca la parada. La realitat, però, s’hi revol en el càndid benefici de les hores, o potser dels dies que alenen sota la tanca d’un emmidonat llençol.

Antoni Miró ha pintat ex semper el cos nu de la dona. I ho ha fet per a manifestar la impertorbable condició de llibertat. És una constant al món de l’art aquesta pràctica pictòrica. És una manera joiosa de mostrar la bellesa sense l’atrabiliària necessitat de la roba que, com un acurat descuit desmaiat ha caigut als peus de la model. L’artista Antoni Miró a la seua Juliet, obra datada el 2017, i bastida en acrílic i metall sobre llenç, tot fent unes mesures de 114x162 cm., i que pertany a la seua Suite Havana, mostra bastants coses més que un nu sense rostre damunt d’un llit en posició de descans. Allò que més ens ha copsat d’aquesta proposta, ha estat la presencia, a dessota del ventre de la model Juliet, de les ferides d’una guerra de maternitat. Sí, la línia prima que marca l’origen d’una vida, mitjançant l’acte quirúrgic d’una cesària, és present al ventre de la model. També el joc que suposa la presència d’un cordonet que surt del melic de la dona, insinua la voluntat de servir la realitat amb detalls que no són tan propis de les propostes d’aquest gènere. Altrament el sexe rasurat, i els pits nus mirant el cel de la cambra, adoben la sensualitat que roman al cos de la model Juliet.

Si com deia Bakunin, la diversitat és la vida, així, aquesta obra d’Antoni Miró respon a la necessitat d’arborar les veles d’un nou vaixell. És a dir, fer possible, des del talent, l’admiració pel cos nu d’una model, alhora que s’estima la diversitat que significa fer valer aspectes singulars, allunyats de la pràctica eròtica. Una mena de misteri, o un valuós secret Tot és part de la vida i per a la vida: «Vita hominum altos recessus magnasque latebras habet.» (La vida dels hòmens té secrets profunds i insondables misteris), com bé assenyala Plini a Ep. 3, 6.

Aquesta línia prima, tan singular dins l’obra d’Antoni Miró, aquesta cesària, sembla el record d’una maternitat suspesa en la memòria del temps. Una mena d’enyor involuntari que admet el suggeriment de la tendresa que abraça la naixença, i que la llença a l’espai ocult del sentiment. El regal dels principis elementals de l’alegria i de la seguretat de romandre en aquest món per a fer alguna cosa de pregona vàlua. El cos nu ens aporta la lleugeresa de la sensualitat; l’estigma del tall a dessota del ventre ens diu al voltant de l’experiència del regal de l’existència. Totes dues coses en perfecta simbiosi, o en convinguda essència creativa. I el pintor Antoni Miró, que coneix els senders de la memòria, imagina l’esperit de la naturalesa i traça la línia de la finestra que s’obre, franca, al món sencer amb un crit d’il·lusió.

No obstant tot allò que hem dit, a Juliet també viu el fantàstic rerefons de l’erotisme. El que passa és que sembla estar representat d’una altra manera. Només això. Però la força de l’eros és molt poderosa, fins i tot encara més forta que la marca del sexe, de l’amor i de la passió. Per què? Doncs perquè s’insinuen, a través dels seus ulls glaucs, horitzons de plaer. Un plaer remot però que haurà de visitar-nos a no passar massa temps. És la llunyania a tocar de la mà. És la carícia de la memòria, aquella que en altres viatges ha procurat els beneficis de l’espasme furient i insòlit. L’eros és la fortuna que a tots ens abasta a poca voluntat atenta que manifestem. És l’eros el ritme de la llibertat en la dansa del desig. És Juliet d’Antoni Miró un convit per als sentits, també, però, per a la tendresa que ens arronsa des de la comprensió de la diferència. I tot en un sol esguard, Tot en un sol moment de gràcia.

I ho celebrem, perquè Juliet ha estat bastida a cops de realitat, de complaença i de voler. A cops de la sua maternitat. Un deler. Un regal, potser.

Josep Sou