Gest de fam
«Nescit plebes ieiuna timere»
Luc. Phar. 3, 58
La fam. Resta dit en un sol moment de desfici. Però la fam vertadera, la que pateixen hòmens, dones i infants, és la tortura que aclapara una bona part, en termes quantitatius, de la humanitat. Sense reserves. I amb aquest encuny, ja consubstancial, s’hi marca tot el ramat, ara presidit per la incúria dels forts. Dels qui se senten braus i astuts a l’hora d’exercir el poder, o el que és el mateix, la brutalitat de la jerarquia que arreu vincula estratègies miserables. I tot rutlla, aparentment, sense gaires esforços. Tot marxa ok!, com dirien els altres: famolenc! Qui t’alimentarà...? en la veu de Brecht, aquesta pregunta, sempre s’escolta retronant i imperativa. Ens posa en alerta permanent per tal de fer atenció davant del risc que ens assetja pels cantons obscurs de la vida.
I Antoni Miró, com acostuma ja des de fa tant de temps, cal recordar els seus quadres dedicats a posar en valor el fet de la fam rigorosa que s’hi pateix arreu, sense domicili concret, com ara Crit. Dejuni forçós, o aquest altre Fam i tristesa, tots dos de 1966, reescriu el trajecte de la història fent valer un posicionament de denúncia. Engega la dinàmica que presidirà bona part de la seua obra, curulla de talent per al conreu de la intimitat, i manifesta la seua oposició oberta al dolor i al càstig immerescut de tanta gent com pateix. I ho fa perquè sí. Perquè la fidelitat als principis, des del principi, no entén de diàspores del pensament, ni de renúncies, ni de transsumptes bíblics, ni de defalliments per a la sensibilitat al rescat dels silenciats. Tot junt i tot alhora.
I entenem plausible fer-ne l’aproximació a la seua obra Gest de fam, de 1972,bastida en acrílic sobre taula i que fa 100x100 cm. quant a les mesures, pertanyent, a la fi, a la sèrie Amèrica Negra. L’objecte pictòric, diguem-ho així, mostra una mare, amb la mà estesa, demanant qualsevol tipus de suport que vinga a guarir tanta necessitat. Una criatura a coll de la mare, i amb el ventre inflat, tan característic dels xiquets famolencs, contribueix a reafirmar els valors comunicatius de la proposta: «...l’estómac famolenc no té oïdes», postil·la el poeta francès Jean de La Fontaine.
El rostre de la mare és el retrat del desempar i de la desesperació. Manca, clarament, l’esperança, i no s’endevina l’arribada de l’ajut, doncs no hi ha veus que l’anuncien. Restem al davant d’un retrat de la pura indigència, i la cara del xiquet traspua indiferència: ni espera ni desespera: «...si solament s’hi donaren almoines per pietat, tots els pidolaires hagueren, ja, mort de fam», sentencia Nietzsche. I és el que nosaltres comprovem en aquest quadre de l’artista Antoni Miró, no hi ha de pietat, no hi ha tampoc gens de proximitat; hi ha, però, el rastre de la solitud.
Al quadre Gest de fam, hi ha zones emergides d’un fons tel·lúric, on el blanc i el negre confirmen el valor de la tragèdia vital dels protagonistes. També, amb una mena de clarobscur, el color de la terra ocupa tota la figura de l’infant. La realització, mitjançant l’ús de taques, tix els rostres dels personatges conferint-los un valor documental, com sorgit dels mecanismes de la comunicació. Per una banda el realisme punyent dels rostres i per l’altra les geometries que emmarquen tota l’escena, esdevenen part d’una mateixa intenció: la de posar en evidència la duresa de la fam en aquest món ambivalent de luxes. El pop d’Antoni Miró, lluny de magnificar allò gregari del comportament social, aprofita l’avinentesa per a dir al voltant dels problemes que menystenen els hòmens. Cobra distància, Antoni Miró, tant amb la tècnica com a l’hora d’incorporar missatges il·lustrats, respecte del pop tradicional, massa vegades aliè a ressaltar la dimensió social de l’art. Només cal referenciar la tensió de la mà pidolaire de la protagonista del quadre respecte de la lleugeresa, en tintes planes, d’un pot de sopa Campbell’s.
Un gest de fam, com aquest que ens fa trasllat l’artista Antoni Miró, només pot estar materialitzat des del compromís de mostrar allò iracund de la condició humana. Els tòpics s’hi formalitzen arreu dels mitjans de comunicació, regirant la realitat per a que no ens faça massa mal. Un nus a la gola, a l’hora de l’àpat quotidià, no és pas bon vehicle per a la bona digestió. A vegades les mosques, enfosquint el gros dels llavis de qualsevol indigent, aspregen les postres a la fi del dinar a taula parada, doncs: «...jo sóc el meu proïsme», com diria Terenci, el comediògraf. Cadascú mira pel seu. No importa pas que la vorera siga plena d’artefactes que ens dificulten l’anada, doncs la tornada sempre serà a cau segur, doncs coneixem el punt de partença i el d’arribada.
La insània, però, de tanta malvestat com s’hi incorpora a l’entorn de la nostra societat, encara apuja més el seu material quan parlem, o en dirigim la mirada cap a l’Amèrica Negra. També la sèrie on Antoni Miró rescabala bona part del seu missatge inquisitiu. Tot pot arribar a passar en aquest clima d’infortunis, de sotmetiment i de rancors inconfessables. En aquest indret del món les urpes sempre resten esmolades, i fereixen de valent els esmaperduts. La pluja torrencial de bitllets mai no afarta el desig de tenir-ne més, i més, i un poc més encara, si pot ser. No importen els greuges que s’hi puguen generar, ni a qui puguen afectar, doncs l’esclavitud de la fam silencia, però no sempre, els tristos personatges de la comèdia de la vida. I qui pagarà el compte final de tanta maniquea situació: «...ningú no és culpable quan tots han perdut el judici», al remat ens ve el pensament de Shakespeare. Manera de no sentir-ne res, ni cap engruna de culpabilitat davant de tanta podridura, és alçar els muscles i seguir passejant per la vora d’un camí alleujat de pedres. Millor l’asfalt negre de la indolència.
I per a finalitzar el nostre comentari, i per a obrir una via d’esperança que ens faça costat, reproduirem aquests versos de León Felipe pertanyents al seu poema Revolución. Es tracta de la segona estrofa: «...y siempre habrá un sol también/un sol verdugo y amigo/que trueque en llanto la nieve/y en nube el agua del río.» Amb la modèstia d’aquesta poètica revolució, amb el tenor d’aquestes paraules esperançades, León Felipe obre un sender per transitar la vida, sempre gratament contaminada per la mà d’un altre home. Així veiem, però també llegim, la pintura de l’artista Antoni Miró.
Josep Sou
