Galeries
«Què a prop sentim a alguns que resten morts;
i què morts ens semblen altres que encara viuen.»
Wolf Biermann
Quan trepitgem la grava dels vells camins del cementiri alcoià, la seua música cadenciosa, fosca i turgent, acompanya el pensament recargolat al si de la memòria. Una mena d’acompanyament sonor abans de la visita als morts. Una peça simfònica que s’enlaira per les branques dels xiprers i frega el cim negre aplegant-se en melodies infreqüents, potser tan humanes, en el discurs fràgil del dolor que va i torna. La grava, qui ens ho hauria de dir, replica fragments de vida a pesar de la seua modèstia quasi banal. El soroll, com qualsevol altre agent d’informació natural, confirma la malenconia, també, però, el record. El soroll de la grava...
Galeries és una obra d’Antoni Miró pertanyent a la sèrie Sense Sèrie (subsèrie Costeres i Ponts) i que fa unes mesures de 162x114 cm., restant bastida en acrílic sobre llenç, realitzada el 2016. Galeries és una obra que ens proporciona una mena d’orgull satisfactori per la realitat que ens mostra. Aquestes són unes de les galeries que hi ha al cementiri d’Alcoi. Obra esplèndida quant a la seua factura arquitectònica, i d’una sobrietat i elegància fora de dubte. No de bades pertanyen, les galeries del cementiri, a l’època on la ciutat desenvolupa bona part de la seua potència creativa. I a la sobrietat paga la pena d’incorporar els qualificatius de rigor i bon gust. I quan les coses, en aquest cas uns enterraments, s’hi duen a terme amb tanta dignitat, l’acord unànime dels ciutadans mira de servar per a la història col·lectiva, i per al temps futur, la simbòlica realitat constructiva. Com ho fan els pobles, i les gents, civilitzats. No és poca cosa creure en un mateix, garantia de continuïtat.
I què veiem a la proposta pictòrica de l’artista Antoni Miró? Doncs una galeria acanonada, amb columnes laterals que fan de suport lògic dels arcs cimers. La llum superior, que llueix la màgia del quadre, irradia la volta, conferint-li un gran sentit de profunditat i de perspectiva. Els tast primer que ens abasta la contemplació del quadre facilita l’encontre amb el silenci. Amb aquest espai construït de silencis.
Hi ha, també, un reguer central, al sòl, que indica la presència de filtracions ocorregudes després de pluges de certa importància. No podem oblidar que les galeries resten al subsòl del cementiri, i que s’hi precisa de baixar nombrosos esglaons per a ser hi.
Ens en fa trasllat Antoni Miró d’una sensació de serenor i de recolliment claustral o monàstic. L’estret corredor que diferencia les dues zones destinades a enterraments, replica l’emoció conventual que assenyalàvem. La suavitat en el traç dels pinzells, la llum, el color dels carreus, la infinitud que recerca la fi de l’escenari, tot, convida al recolliment i a la posició pietosa.
I encara podem escoltar les veus que ens interpel·len des de la tomba. Encara podem assaborir el privilegi d’abraçar els testimonis de tants hòmens i de tantes dones que ens han precedit en la condició de lluitadors, o en la vida.
I la pintura d’Antoni Miró també assenyala la força del respecte. El respecte dels nostres morts. I mostra l’artista, amb cert bleix a la mirada, allò que significa la virtut del descans absolut després de tanta pols i de tants dies per a cursar l’itinerari benvolgut de l’existència compromesa.
Encara s’hi respira, en aquesta pintura d’Antoni Miró, la flaire dels gladiols, dels clavells i de les roses, talment com si fos dia de Tots Sants (Omnia Sanctorum). Un mena de sentor primigènia oficiada per l’abundor de flors, ja un tant marcides. Però hi ha tombes sense flors, car també hi ha mostres tangibles de l’arribada inexorable de l’oblit. Inclús del silenci més silenciós que puguem arribar mai a conèixer. També s’escolten precs en la distància dels dies..., quanta meravella ens procura l’esguard d’una pintura! Quanta vida ens facilita de viure si se la mirem bé! Quanta realitat immersa en la causa del temps i de l’enyor! Només és una pintura, i no pensem que siga poca cosa, però és l’obra escrita a sobre de la màgia del temps. La pintura que acut al rescat de tots nosaltres, i que s’oposa, radicalment a la indiferència. El pintor s’hi rebel·la contra qualsevol forma de l’oblit, com ho fa també el poeta Dámaso Alonso: «[...oh, nunca os pensaré, hermanos, padre, amigos con nuestra carne humana, en nuestra diaria servidumbre,/en hábito o en afición semejantes/a la de vuestros tristes días de crisálidas./No, no. Yo os pienso luces bellas, luceros,/fijas constelaciones/de un cielo inmenso donde cada minuto,/innumerables lucernas se iluminan.]»1
I quan caminem, abrigats per la solitud del corredor aromat de roses, vessem llàgrimes de tast impossible perquè, a vegades, aquests humors s’han glaçat pel fred cru de l’hivern, i que mai no acaba de passar. Un temps de lluita contra l’estantissa força que ens resol captaires al rebost de les entranyes del vent. De llàstima en llàstima una lletania constant se’n fuig per les travesses per on el sol, amb dificultats, s’escola a miquetes justes, només per a escalfar la cripta una estona de no res. Tant de sol com ens manca, hui encara.
Hi ha angelots que també escolten, des de la pedra renegrida per mil pluges sense pietat, el cant melòdic de la grava en el frec de les soles de les sabates dels transeünts endolats. Els àngels, en posició d’eternitat sofisticada miren i no veuen, doncs la llum els hi és estranya. La molsa que habita els plecs de les ales regalima, circumstancial, la rosada dels dies i dels anys. Sense parar, un idil·li permanent, no gens arriscat de tan acostumat.
A fora de les galeries, als racons parats per a l’ocasió, hi ha cabassos amb rams de flors caducats, i que testimonien la calamitat de l’esperança absurda sobre tron de llum incerta. Una mena de vaguetat que mai no se’n fa de carn vera. Un puig d’altura insofrible i de llarg caminar. La mestissa condició de l’home que mentre va, hi ha la gentada que s’amaga. La condició de l’etern trepitjar les rodalies de la costera: «Quina és la fórmula? Quin el combat?/Sempre el mateix camí després de néixer,/sempre unes lleis constants amb una queixa/i el fumerol davant la immensitat»2, apuntala amb veu poderosa Joan Brossa, tot interpretant amb els seus versos l’enorme dificultat de reeixir-se’n sense cap ferida, després del dur combat existencial. A camp obert. Contra l’infinit quan clausura la llum encegadora.
Murmuri d’oracions s’eleven cap a un cel de ploms que amida, a pams, la qualitat del missatge. Paraules que no s’entenen: ràpides, cerimonioses, pastoses com el fang..., acostumades des de la gènesi intemporal, i a força d’iteració i de salmòdia, resten mancades de guanys, o de beneficis interessants.
Un home, amb una guitarra, canta al peu del nínxol, refermat a la paret, amb una posició ben estranya i difícil. Li manca, potser, perícia. Canta tristament, fart de costum, just com quasi totes les setmanes ho fa. És habitual veure’l per les rodalies del cementiri, mig perdut i sens massa gràcia. Canta melodies d’amor pesarós, com per a demanar auxili i poca cosa més. La muller va traspassar ja fa molts anys, però ell encara roman ancorat a la fermesa del record. I fa pena, molta pena. A la veu rogallosa li manca, també, un xic d’il·lusió, però indigent d’alegria perpetua la positura i tot el seu afany: «Dir mort és començar a ésser marasme./El cant de la terra aixecarà la flama./Salm frondós vull cantar, que l’entusiasme/en silenci penetre tronc i rama»3, amb coratge irredempt assenyala Joan valls als seus versos, doncs encara, hui com sempre, resta a l’home l’estratègia del combat, o d’abraçar l’esperança, un tant rònega, per cert.
Resten, però, els secrets dins les sepultures. Resten potser en pau i lliures de reclamar cèdula d’habitabilitat. Si el món ja no rutlla dinàmic per a tan cobejada i antiga realitat o desig, ara, els testimonis també descanses, aliens a tota roda circumstancial, en l’eterna migdiada universal que a tots ens haurà d’abastar. La infinitud llastra la possibilitat d’entendre que un dia tot s’acaba, que tot fineix quan les flors, amb sentor amarga, sotmeten l’aire del dur hivern. A la galeria, aquesta d’Antoni Miró, hi ha rigor i qualitat. Hi ha la percussió de tanta veu que ha estat present en l’ofici de viure. Hi ha la voluntat de regraciar tanta bellesa; la domèstica virtut del manyà furtiu en l’eterna laxitud de les hores: «Espessa acumulació dels anys,/curs anònim, immensa correntia/covada en el silenci, vivament/guardàvem les difícils rebel·lies/com geranis al test...,/»4, afegeix Joan Valls amb un tast elemental d’encalmada malenconia, potser. Mentre el pintor escriu els versos del color per a fer-nos el retrat fidel d’un passat joiós que ens identifica i comprèn.
1. Alonso, Dámaso, Hijos de la ira, Colección Austral, Espasa-Calpe, S.A., Madrid 1978, p. 30
2. Brossa, Joan, Els ulls de l’òliba, Ed. Aj. Alfás del Pi, Alfàs del Pi 1996, p. 71
3. Valls Jordà, Joan, Sonets de la fita obscura, Ed. Aj. de Gandia, (Finalista XXI Premi Ausiàs March 1983), Gandia 1984, p. 49
4. Valls Jordà, Joan, La rosa quotidiana, Ed. Bromera/poesia, Alzira 1990, p. 57
Josep Sou
