Esquerra
«No són les locomotores, sinó les idees, les que condueixen i arrosseguen el món»
Víctor Hugo
Una utopia? Una acomodació al realisme filosòfic? Un objecte o una situació geogràfica casual i relativa? Un flatus vocis preexistent? Un munt de coses pot estar aquesta deliqüescent accepció del diccionari on s’hi guarden els conceptes, i potser també els secrets que la llengua amaga voluntàriament. I podríem establir un joc d’endevinalles per a conformar una apreciació que a tots ens vingués bé; que ens pogués abellir d’allò més, després de l’intercanvi oportú i sense violències. Dit açò sense ironia de cap de classe, doncs les endevinalles aporten un grau important de consentiment, una vegada ha estat resolt l’entrellat de la qüestió elemental plantejada. Tot jugant un paper important, a l’hora de resoldre els enigmes, l’atzar.
Una tautologia? Potser ho siga perquè no se’ns pot escapar, prima facie, que l’obra d’Antoni Miro, Esquerra, representa una mà esquerra alçada. Hi ha evidència i fàcil assoliment de la realitat. Ara, però, també ens cal dir que aquesta obra, fregant la matèria escultòrica des de la pintura, duu a terme un acte de reconeixement de l’escultor (segurament el pare de l’escultura moderna en ferro al país) Julio González. L’artista Antoni Miró realitza una important citació de l’obra de González: Mano izquierda levantada, i basteix un homenatge a qui ha estat un gran artista, i amb una obra tan sòlida com potent, apreciada arreu per la seua voluntat innovadora a l’àmbit artístic internacional.
Hi ha present, en aquesta obra d’Antoni Miró, la línia prima que vincla el rerefons de la Guerra Civil, reafirmant el context en el qual s’hi veu, recrescuda, la imatge que ens suggereix un gran nombre de situacions inversemblants. I si filem encara més prim en la nostra anàlisi, i en fem trasllat del significat després de valorar els significants, acudirem a la comprensió de què aquesta obra, Esquerra, pot estar un franc reconeixement de la República, tant com a la ideologia que aposta, dit genèricament, per l’esquerra en funció pràctica; i aprofitem, o fem servir, ara, els versos de J.V. Foix quan inquirix: «Alcem la mà si els murs són blancs! (Al fons/La mar.) Obrim, de bat a bat, portals/I finestres caduques! A les calç/D’antics casals marquem-hi solcs pregons.»1 Esperona el poeta amb paraules de compromís i de voluntat de fer-ne una nova via per a la redempció dels mals que ens assetgen. I veu la possibilitat en els principis que alimenten la nostra individualitat, ben posada al resguard del comú batallar de la societat en el seu general conjunt.
Direm ara que Esquerra és una obra de l’Artista Antoni Miró realitzada el 2010, i que duu, com a referència situacional, Barcelona. Obra bastida en acrílic i metall sobre llenç, i que fa unes mesures de 162x114 cm., i pertany a la sèrie Sense Títol (subsèrie Museus). Hi ha una particularitat en aquesta proposta de l’artista i és que allò que sembla metall (la mà esquerra elevada) és pintura, i allò que hauria de ser, en bona lògica, pintura (el rerefons del la proposta pictòrica) és fonamentalment metall (ferro amb un tractament d’oxidació). Així mateix podem trobar en la realització del treball artístic, la presència del collage, mitjançant transferències amb làtex que s’hi aposten al braç alçat que manifesta la pintura. Finalment, un joc que conjuga la força d’una proposta brillant d’execució amb una interessant lectura quant a la significació. L’esquerra, també l’obra Esquerra d’Antoni Miró, guaiten un brau horitzó farcit de boires, de possibilitats, de fervors, a vegades inútils, de temptejos i d’il·lusions. A vegades pura morfologia, encara pendent el combat final que acare els matisos pendents de la història que ens pertany per herència. I diu, un xic esperançat, Salvador Espriu: «Repreníem el somni tenaç/-contra el bou, el serpent, el senglar-/de la nostra difícil bondat,/de la nostra viril dignitat,/de la nostra fidel llibertat.»2 Ara, el somni és una eina per a assolir la llibertat. Un poema és com un somni, a vegades no somniat, altrament viscut des de la fosca del pensament amarg. El somni és com un desfici que no acaba de passar, ni tampoc de minvar la seua coïssor inexplicable. El somni, però, com també apunta el poeta Jordi Botella ens farà grans. Car la vida dels somnis s’articula entre vigílies i facilita la possibilitat de volar, de restar presents, amb un sol bot de no res, al bell mig del paradís. I Espriu, com ara Antoni Miró, en saben de somnis, i també de vigílies, per a seguir empenyent la roda de la llibertat.
A vegades, però, cal esmolar els claus, i les ungles de les urpes, només siga per acudir a la plaça del poble on s’hi forneix la brega. No val l’equidistància, ni el pas en excés acurat, quan al nord no hi ha besllums d’esperança. Esquerra, l’obra d’Antoni Miró, ens facilita la comprensió des del quadre. Una mà forta, de ferro tenyit, demana restar alerta quan manca el sopluig pertinent, i tan necessari. Esquerra és, potser, un cant inaudible, però retrona com ho fa el llamp dins el cor de la tempesta. Esquerra és un símbol per a la dissidència, de tants com han anat per la senda complexa de l’exili voluntari. Esquerra és un pou de silencis quan la veu no surt cavallera i no fluïx lliurement. Entrebancs; ecumènica alçada de muscles; fatiga de les ones contra el litoral; papers mullats abans d’hora; preludi de cançons en eco als diaris dels benestants; parsimònia de síl·labes agudes que mai no, ja, feriran. Esquerra, de l’artista Antoni Miró, potser siga la invitació formal a l’àpat dels legitimats per la gosadia de viure com cal. Contra la impertinència del seguici burxant, la pertinència, des de la diversitat, d’un sol clam acordat. En la tardor, la melangia, s’hi torna fam. Potser. No ho sabem del cert. Hi ha dubtes subalterns. El dubte, però alimenta les esperances a través del coneixement, també de la determinació, com ho fa Salvat-Papasseit en aquests versos: «Escopiu a la closca/pelada/dels cretins.»3 I segurament pague la pena de fer l’esforç i assajat una estona abans de dur a terme l’acció que se’ns encomana.
Segurament serà menester inexcusable de l’esquerra, l’esquerra ideològica, clar està, ferir el vent dels dies amb cançons com aquesta de Bertolt Brecht: «Si sou abatuts,/¿què restarà?/Fam i lluita,/neu i vent.../», fragment del poema que s’inscriu al seu llibre Poemes i cançons, i que duu per títol En temps de l’extrema persecució, situat a la pàgina 116 del poemari. La mà esquerra, l’Esquerra d’Antoni Miró, quan s’eleva recolzada pel braç que la sosté, recrea la vigoria que ens cal per a decidir, des de la decència i la comprensió de les dificultats evidents, quin camí hem de solcar, governats, però, pel rigor i per la serenitat alhora. Segurament un deure: «Encara heu d’aprendre la força del nombre!/La implacable eficàcia/d’un no/just, compacte i unànime!/Arrenqueu-vos la bena»4, reforça amb els seus versos Pere Quart. Antoni Miró ja ho ha fet, el reforçament, des de la pintura, escultura i vida de «Esquerra». Obra singular d’un objecte referent simbòlic.
1. Foix, J. V., Antologia poètica, Edicions 62 i «la Caixa», Barcelona 1980, p. 64. (Fragment del poema «M’allegro e canto nella stagion novella», títol bestret del poeta Boccaccio).
2. Espriu, Salvador, Antologia poètica, Edicions 62 i «la Caixa», Barcelona 1984, p. 137. (Fragment del poema VIII de Llibre de Sinera).
3. Salvat-Papasseit, Joan, L’irradiador del port i les gavines, en Poesia, Edicions 62 i «la Caixa», Barcelona 1984, p. 32. (Aquest fragment pertany al poema Marxa nupcial. El poeta assaja, en aquest llibre de referència, una poesia no solament avantguardista, també cenyida als seus interessos pròxims en la mitificació de la realitat afectada de sentimentalisme).
4. Quart, Pere, Circumstàncies, en Poemes escollits, Edicions 62 i «la Caixa», Barcelona 1983, p. 107. (fragment que pertany al poema Poble meu).
Josep Sou
