Dòlar enforcat

«Vols ser ric? Doncs no et deleres a augmentar els teus bens,
sinó a minvar la teua cobdícia»
. 
Epicuro

Aquesta obra d’Antoni Miró, Dòlar enforcat, datada el 1974 i pertanyent a la Sèrie «El Dòlar», constitueix tot un símbol del treball acurat que l’artista Antoni Miró bastí en aquest període de temps. La seua mesura fa 100x100 cm., i la tècnica emprada ha estat l’acrílic sobre llenç.

L’objecte pictòric representa un dòlar americà on no s’hi veu la figura del president George Washington, ja que el bitllet resta arrugat i constret al centre, penjat d’una corda que simbolitza el càstig al qual el sotmet el pintor, qui ha pres part determinada, tot palesant una posició encontrada. De la corda, també, com un motiu que sembla aliè, hi ha una agulla d’estendre, i que dóna un cert pes a l’escena de l’enforcament. El bitllet resta encastat dins un àmbit que l’acull, i que fa l’efecte de paper retorçut pel tractament que l’artista en fa de la llum i de les ombres. Hi ha com una mena de carnalitat que serveix de matalàs a tota l’escena que se’ns presenta.

Com hem apuntat, aquest bitllet resta com un símbol, i participa d’una i de mil maneres a tantes obres que el pintor ha consagrat a la crítica furient contra tot allò que significa l’opressió, ara protagonitzada pel dòlar americà. Els soldats que s’hi revesteixen de dòlar; els dòlars que sobrevolen els caps dels soldats; els dòlars a les mans dels captaires; els dòlars que mostren la seua supèrbia als indrets on s’hi mostra la corrupció..., el dòlar, així doncs, un símbol i, també, una estratègia compositiva que haurà de nodrir enorme quantitat de llenços on l’evidència del poder és una constant. Antoni Miró pren la part pel tot (una sinècdoque literària, ací pictòrica), i posa de manifest el seu coratge i la seua necessitat de reduir a les cendres l’esclavitud que significa el poder tan mal exercit.

Aquesta pintura, Dòlar enforcat, va molt més enllà d’un pop a l’ús, i més encara quan s’agermana amb tantes obres com han inspirat? el pintor Antoni Miró. La crua realitat, i la cruesa del seu utilitarisme, renoven els vots de l’artista combatiu i combatent Antoni Miró. A vegades, o quasi sempre, a totes les propostes filles d’aquesta motivada sèrie, la realitat es veu superada per la visió que en fa el pintor. El militarisme obscè, l’abús constant de la força (la bota que ens aixafa sempre serà una bota, diu B. Brecht), i la tortura per tanta embranzida contracultural, són mostres evidents en tantes i formidables propostes de l’artista en aquesta sèrie. I podem fer-ne la referència d’un ampli mostrari del que diem, considerades totes elles obres tan singulars de la seua producció artística: Garrotada (pintura objecte del 1976), Retorn medieval 1974, Home lligat 1974, Una noia i un soldat 1974, The Maja-Today 1975, Esclau i esclavitzador 1973-74, Els incendiaris 1974, La gran massacre subvencionada 1974, Contra el futur (metallgràfica,Xile) 73-76, Metamorfosi 1-6 (pintura objecte,Xile) 1975, i un llarg etcètera que posa de manifest la preocupació, i també l’assumpció, per dur a terme una pintura testimonial, que adoba Antoni Miró amb la seua forta conscienciació contra tot allò que signifique dolor, tirania i manca de llibertat com a conseqüència lògica.

I a quina cosa més en fa referència Antoni Miró, tant a l’obra Dòlar enforcat, com a la seua sèrie El Dòlar, i també a El Dòlar (Xile)? Doncs a un concepte fonamental: l’explotació com a símbol de l’imperialisme nord-americà. Un munt de situacions, de paradoxals escenes i de finestres que s’emmirallen arreu, aposten de forma clara per la denúncia, i per la presa de posició inequívoca. L’art, així doncs, esdevé una eina de combat. De combat per les idees i a favor de la vida en llibertat. Art com a senda irreductible per on transitar lliurement, i a favor dels vents lliures de la història: la passada i la present. L’art com a instrument per a fer costat a les causes pròpies i alienes, i que, a la fi, són sempre motius col·lectius. La sonoritat de l’art esdevinguda columna bàsica per facilitar audiència a tots aquells que no tenen veu pròpia als litigis de la vida. O l’art com a denúncia de qualsevol tipus de barbàrie, o de brutalitat exercida contra els dèbils i oprimits: «...l’or, tota vegada que és el més pur dels metalls, és el major dels corruptors», contribueix en aquesta direcció l’escriptor francès Joseph Sanial-Dubay. Aquesta paradoxa, o aquesta afirmació de contraris, determina, en bona mesura, l’abast que en la denúncia, farcida de retrets, experimenta tota la sèrie El Dòlar d’Antoni Miró.

Al Dòlar enforcat hi ha una mena de ràbia continguda, o d’esperó silent, que facilita la lectura transversal de tot un món de dedicació i de treball minuciós. Les arrugues d’aquest dòlar rebaixen la grandesa que s’hi pretén amb la força de la divisa americana, i és que com assegura el filòsof Séneca: «...ningú ha conservat mai durant un llarg temps un poder exercit amb violència», o almenys eixe és un desig que exerceixen, quan les possibilitats reconeixen la dimensió de la protesta, els hòmens sotmesos. Els mons diferenciats dintre del món que retorç, a dures penes i amb extrema dificultat, la mà d’aquells que sempre guanyen a la baralla: «...exagerar la pròpia força significa descobrir la pròpia debilitat», postil·la, ara, el periodista francès Émile Girardin, no gaire mancat de raó.

El Dòlar enforcat, en la seua laxitud esllavissada, captura l’esguard per la tragèdia que representa. N’estem al davant d’un ajusticiat i al darrere d’una evidència, mai no, però, restem de costat fent valer l’ominosa neutralitat. I per tant el pintor Antoni Miró, que connecta amb les preocupacions dels ciutadans, i amb totes les dèries que els sustenten, pren partit, com ho fa sempre, per la causa dels malaguanyats. La seua obra resta veïna del documentalisme, però amb un rerefons de marcada esperança: les coses mai no poden seguir de la mateixa manera. Vindrà el dia, i el sol eixirà per a tots. Hi haurà un temps en què l’home deixarà de sotmetre els hòmens, i on l’acord per la llibertat serà un guany comú. Mai més, doncs, l’home amb copalta, i després els hòmens disfressats de vassalls, perquè ja no podrem ben dir, com anunciara Plaute a Asinaria: «Lupus est homo homini, non homo, quom qualis sit non novit» (L’home és un llop per a l’home, quan desconeix qui és l’altre).

I El Dòlar, la sèrie que exemplifica l’horror, també, però, l’error majúscul en l’exercici d’un colonialisme exacerbat, ens aporta llum, veritat i l’autenticitat d’aquell qui parla amb veu minsa, però amb actes de força permanent. Antoni Miró dibuixa una estratègia no gens perifèrica, ans al contrari, d’aprofundida magnitud i d’excel·lència, i tot per a narrar, la pintura és un bon exercici d’escriptura, la història que cada dia s’escola pels badalls de l’existència comuna. No és la seua pintura un panegíric, és, si més no, una crònica farcida de fràgils instants i que ens aperceben de la realitat.

Josep Sou