Anònims

«La llei és poderosa, però més poderosa és la misèria»
Goethe

«Un nadó mor a l’intentar creuar amb pastera el mar d’Alborán» El País, 28 d’octubre de 2018.

«Dèsset immigrants morts i dèsset desapareguts en l’Estret» El Periódico, 5 de novembre de 2018.

«Vint-i-vuit supervivents i centenars de cadàvers sense recuperar en el Mediterrani, la darrera vergonya d’Europa» La Sexta TV, 16 de novembre de 2018.

«Tan sols en aquest any, cent nou immigrants han mort ofegats per l’enfonsament de les seues embarcacions. El passat dia quatre de juliol desaparegueren quaranta-nou després d’un naufragi. Segons l’Associació Pro Drets Humans d’Andalusia, en els darrers vint anys, al voltant de sis mil persones han mort en l’Estret i estimen que n’hi ha uns altres dotze mil desapareguts» El Mundo, 26 de juliol de 2017.

Demagògia informativa? Ganes d’emprenyar el personal? Brossa per als porcs? Anècdotes trivials sense garanties? Per a què vénen si ningú no els ha cridat? Estarien molt millor a casa seua? Preguntes que no demanen resposta, car són, senzillament, retòriques. Paraules que s’escuren només cauen dels llavis ensinistrats per al plaer onanista. A més de la inversemblança, tanta desgràcia junta sembla, si més no, una puntual exageració. Això. Ja ho hem trobat. Una exageració!!!

Ja fa temps, potser massa temps, que les notícies supuren la desgràcia aliena, la crueltat que significa la desesperació, l’ambició d’anhelar una vida millor. Ja fa massa temps que els esquitxos d’escuma salada regalimen per la superfície dels nostres aparells que gastem per a la informació. Ja fa massa temps que deixem passar els núvols malaptes, sempre a la mateixa hora dels àpats, perquè millor no tocar-los per si de cas descarreguen on no deuen fer-ho. I és que sempre a la mateixa hora..., amb tantes hores que té el dia...

Antoni Miró, l’artista compassiu Antoni Miró, fita de ben lluny el desastre i l’apropa, entendrit, a la vora de la ribera, i cobreix l’expedició d’hòmens, dones i infants, amb les mantes de l’auxili. Almenys un cobertor per a guarir-se del fred i de la pena; de la immensa tristesa que ja no pot vessar les llàgrimes lògiques del dolor, o de l’abandó. Quanta pena! Quant de patiment! Quanta rutina infame! Quant de perill néixer segons on!

I sempre a la mateixa hora! Sempre! Sembla que els mitjans de comunicació no tinguen altres moments per a dir aquestes coses..., acabarà fent-nos mal el dinar, i el sopar, i el gin-tònic acostumat.

L’artista Antoni Miró no defuig la seua mirada, el seu esguard preocupat, i traça les línies simbòliques d’un mal que ja no és un mal, és una veritable catàstrofe humanitària. La representació de la realitat. Allunyat de demagògies obscenes, el pintor en fa clar testimoni d’allò que és visible per a tothom, i pinta la vida de la no existència. I és molt difícil. També engega el motor del seu talent per a comunicar allò que és tangible, tan fràgil i tan pietós.

Anònims és una obra d’Antoni Miró de 2001 (testimoniada a Canàries), bastida en acrílic sobre llenç, i que fa unes mesures de 97x130 cm., pertanyent a la sèries Sense Títol. Els nou protagonistes de l’obra resten coberts amb una manta ratllada, uns al costat dels altres, servant la intenció de romandre ben junts, per si de cas la sort els empara. No hi ha més en aquest quadre, ni menys tampoc. Viu la por als ulls dels nou vinguts, viu la misèria al rostre dels abismats, viu la tragèdia dels qui han perdut, fins i tot, la consciència de dignitat. Resta anònima la carn indigent..., o no són això, només carn que s’hi belluga al compàs de la necessitat?

Arrere ha quedat, per a tots nou que han sobreviscut dins la mar canalla, la màrfega dels records. O potser ni això reste ja, car els records s’alimenten d’energia mental, i en aquest cas manca el sucre necessari per a moure la maquinària de les carícies i de la llum.

Anònims és una obra d’Antoni Miró que potser siga un paradigma. Perquè són anònims els personatges, ens en fan trasllat, a tots els que podem contemplar l’escena des de casa nostra, de la possibilitat d’abraçar, nosaltres també, l’anonimat. Tots, absolutament tots podem arribar a ser anònims, i de fet ho som, en gran mesura, els uns respecte dels altres. Ens manquen teixits de coneixença, de suficient enteniment d’allò que som i del que pensem, però de debò. La incomunicació, i va la mar pel mig, l’oceà de la incomunicació, nodreix el nostre cor d’indiferència: «...som una impossibilitat en un univers impossible», aclareix i testimonia l’assagista nord-americà Ray Bradbury. Encara que tot depèn de nosaltres, sembla ser que ens decantem pel confort que ens facilita la bata de seda i les sabatilles d’anar per casa. Total! I ens mirem els Anònims d’Antoni Miró, i és com si escoltàrem la pluja repicar damunt el nostre sostre de cristall.  Massa fronteres, unes de ben visibles, altres, però, tan primes, tan primes,  que jamai les podem ataüllar. I és una llàstima perdre’s l’oportunitat d’ésser conscients. Però la pintura, aquesta obra concreta d’Antoni Miró, ens brinda la possibilitat d’esbandir la pols que regna als nostres cervells, tot formulant la pregària de la solidaritat, de la fermesa i del cant harmònic. Perquè no és demagògia, no, tot el que se’ns mostra en aquest quadre. És la pura realitat de cada dia que passa, perquè: «...la civilització no suprimeix la barbàrie, la perfecciona», invoca en la seua anàlisi el filòsof francès Voltaire. I nosaltres aquest extrem el podem comprovar a cada passa que fem. Un home il·lustrat amb el cap entortolligat fa feredat. Diguem-ne que les seues maneres i projeccions executen millor la crueltat. I fer-ne l’abandó d’éssers humans al bell mig d’un oceà immens, ho és de cruel i de salvatge. O no?

Anònims és un quadre. Sí. Però ofereix una imatge concreta que s’hi dóna a la vida. És també una instantània. És, a la fi, un fragment de la nostra existència, perquè a tots ens apel·la des de la substància informativa que habita el llenç. Si ens sentim al·ludits serà amb motiu de la proximitat de la tragèdia, encara que ens adonem a l’hora de l’àpat formidable que ens haurem d’empassar, els benpensants, just abans de la migdiada. I no volem fer-li cas, perquè seria renunciar al dret d’humanitat que tots tenim, al pintor Eugène Delacroix quan assegura: «...l’home és un animal sociable que detesta els seus consemblants», encara que, a vegades, sembla que aquest pintor té raó quan així parla.

No mirarem enlloc si regna la mentida. No ens deixarem ensinistrar dins la domèstica contrada. Restarem, però, ben atents a la cultura, a la pintura que ens informa formant-nos. I encara que ens faça mal, la mirada resseguirà la senda dels esdeveniments. La veu acompanyarà l’esguard.

Josep Sou