Raons d’ètica i moralitat

Am freqüència, als escrits, trobem ambdós termes utilitzats de forma indistinta. I la consagració d’aquests valors, segurament per la repercussió que a l’àmbit social signifiquen, estableix criteris que s’incorporen a l’enteniment de la decència humana com una virtut primordial. No existeix ètica allà on no resideix la igualtat entre individus, ni la moralitat s’ajusta als registres de perfecció humana si de la raó no s’extrau la voluntat d’afavorir l’encontre amb els demés. Amb tots, i sempre en termes d’equitat i de justícia. I d’aquesta manera podríem establir la deriva que concerneix la fortalesa com a garant d’una conducta ajustada als desitjos d’afavorir el bon comportament dels hòmens. Fortalesa que inspira l’equilibri necessari per a exercir la intel·ligència en una direcció unànime, i destinada al bé comú.

Aristòtil, a la seua «Gran Ética» exhibeix: «[...la fortalesa no neix absolutament al marge del sentiment i de l’impuls. Cal però que aquest impuls provinga d’un principi racional i tenint com a finalitat allò bo o recte. Per tant, aquell qui baix la llum de la raó i tenint allò bo i honest com a fi, s’hi llença agosaradament als perills, aquest és qui deu ser considerat fort.], SARPE, 1984, pàg. 74 (Capítol XX. Naturalesa i camp afectiu d’algunes virtuts més importants. La fortalesa)

Al seu cas, i concernit per raons ètiques ajustades, sempre, a fortes predisposicions morals, la pintura de l’artista Antoni Miró s’inscriu al registre de les obres que infereixen a l’espai de la lleialtat d’aquells que precisen una major visibilitat social. Encara que resta subjacent, sens dubtes, la darrera veritat que abasta la legitimitat essencial del seu ofici: situar ante aram, l’esguard del receptor. Després, i a manera de catarsi, l’evidencia de reconèixer-nos tal com som, o tal com podem arribar a sentir.

Josep Sou