Salta al contingut de la pàgina principal

Potser l’esperança

Si ens apregonem, sense prejudicis, en l’obra plàstica de l’artista Antoni Miró, podrem assegurar, realitzant una especial «sortes homericae», que l’esperança resta present en tot moment en la realitat de les seues propostes pictòriques. I pot semblar un contrasentit, donada la temàtica que en moltes de les seus sèries s’evidencia, encara que la duresa que s’adverteix no per això neutralitza el propòsit remot del pintor al seu treball, acurat i meticulós. I per què així parlem? Per a la resposta ens ajudarem del poeta Virgili quan adverteix: «Spes sibi quisque» (cadascun deu esperar en sí mateix), Aen. 11, 309. Així, el pintor, coneixedor esperançat de les potències de l’home contemporani, i fidel sense límits a les bondats de la conducta individual humana, en la seua essència i presència, encara en la consumació de la desgràcia, pren partit per l’esperança, i que haurà de significar, el seu exercici, l’alliberament interior dels hòmens abans d’abraçar la sort del seu propi designi. L’artista reconeix en els diversos episodis que narren les seus obres que « spes ultima dea» (que l’esperança és, segur, la darrera deessa.) L’aforisme determina l’afany, sense trencaments ni escletxes, en el treball de l’artista.

Josep Sou

Temps d’un poble, 1988 (Acrílic s/taula 98 x 136) Antoni Miro