Percepció i realitat. Gombrich i Antoni Miró entre línies

Si atenem una possible deriva en la teoria de la Gestalt "el tot és més gran que la suma de les parts", podem comprendre, o entendre, que en l'obra creativa d'Antoni Miró, els arguments queden francs quan es porta a terme una anàlisi general de la seua producció artística. Els sumands en les seues parts constructives són generosos, però la totalitat de la seua obra (certament imperial), possibilita la contemplació unànime dels seus atributs.

Una cosa és l'assumpció que podem practicar a través de l'estudi del discurs pictòric global de l'artista -àmplia informació a través de la percepció i de la memòria-, i una altra l'abraçada de la veritat que tot el corpus temàtic insinua.

Els mecanismes psicològics, a l'hora d'efectuar una anàlisi rigorosa, afavoreixen la trobada amb l'obligació, per part del receptor, de prendre posicions, i pot ser que també decisions d'abast individual. La realitat que inunda la física de les propostes, interpel·la a favor dels objectius necessaris en el discurs dels fets vitals.

Un fet cultural? "La senzillesa i naturalitat són el suprem i últim fi de la cultura", indica Nietzsche. Una realitat concernida per la vocació universal del pintor?

Percebem la força instrumental com un paradigma. Però escoltem la veu de la realitat incorporada als versos de la seva pintura.

Josep Sou