«Llegir allò que mai va estar escrit» Una història social en la pintura d’Antoni Miró

[«...Aquesta lectura és la més antiga. Anterior a tot llenguatge, lectura de les entranyes, les estrelles o la dansa»], així ens ho fa saber Walter Benjamin a les seues Meditacions. I Antoni Miró ens en fa trasllat de mons convulsos, on la teoria de la guerra i de l’opressió és, potser, una constant: bellum omnium contra omnes, que postil·la Hobbes. Doncs bé, amb l’artista restem davant de «l’autor com a productor», i ben reconciliat amb la praxis social, sempre d’acord el que diem amb la teoria benjaminiana.

Antoni Miró executa una pintura on els equilibris entre l’art i la política s’hi manifesten ben singulars, tot duent a terme, sense excuses, un plantejament agosarat i contestatari, i mitjançant un procés d’aproximació múltiple a la realitat. Antoni Miró, amb el seu art polític reflecteix crítica i irònicament els problemes socials. El seu art activista, per contra, posa en valor les contradiccions i conflictes generats pel sistema, a la manera en què també ho faran als anys quaranta i posteriors huitanta Leon Golub, Marta Roster i Barbara Kruger o Jenny Holzer, entre d’altres.

L’espectador passarà, de la passivitat a consumidor actiu dels missatges pictòrics, tot inserint-se a la causa social plantejada per l’autor: Vietnam, Xile, Amèrica Negra, El Dòlar, etc., contribueixen a l’anàlisi contemporani de la realitat, on la societat recerca noves vies per a assolir les garanties de civilitat.

Josep Sou