La mirada poètica d'Antoni Miró: Pintura i poesia

Sedueix contemplar l'íntima realitat que alberga la poètica pictòrica de l'artista Antoni Miró. Causes i concauses s'afermen en la resolució d'equacions elementals: els poetes volen a l'artista i el pintor renova sistemàticament la seua tirada cap al món de la poesia. Clars exemples determinen l'asseveració: Espriu, Estellés, Martí i Pol, Alberti, entre uns altres, han dipositat la seua generosa mirada en l'obra plàstica del pintor, i l'artista eleva a categoria d'art la presència dels poetes. Diríem que una comunió ditiràmbica exerceix de mestra de cerimònies en la trobada per la bellesa.

El professor García Berrio ens assegura que el llenguatge poètic pateix, pel seu natural creatiu, una espècie de malaltia manifesta, i que ho separa, inevitablement, del llenguatge col·loquial diari. Al mateix temps que Simónides de Ceos manifesta que la pintura és com una “ muda”, atès que la poesia és una “pintura amb paraules.” Siga com siga, ens resulta inevitable concloure sobre el postulat horacià: ut pictura poesis, el valor del qual renova la il·lusió de comportaments afins entre la poesia i la pintura.

Així, l'artista Antoni Miró visita amb freqüència l'àmbit poètic, per vocació innata i per convenciment dels valors que temperen la paraula poètica. Tant com és freqüentat, l'artista, per la voluntat irrefrenable dels poetes que, tocats per l'aura màgica del pintor amb la seua obra, eleven versos i proses cap a l'èter convergent de la sensibilitat.

Josep Sou