Salta al contingut de la pàgina principal

En el paisatge, la citació

La “transvanguàrdia” italiana, com la “neoexpressió” alemanya, inclouen la “citació” entre els seus recursos creatius, en virtut d’incorporar part de la tradició clàssica, inclús també la modernitat (futurisme, pintura metafísica, etc.), en les seues propostes pictòriques. En un treball col·lectiu «Fine delle avanguardie?», el crític A. Bonito Oliva, al seu estudi «l’Arte nella neo-avanguardia italiana», 1978, atribueix, en l’art, un profund estat de desideologització i de rebuig a l’experimentalisme, amb una tendència evident cap a la informació, molt per damunt dels desitjos de comunicació. La transvanguàrdia, finalment, s’hi decantarà, a grans trets, cap a l’art en perpetu moviment i en totes direccions, obrint la visió egocèntrica a l’ús entre els pintors de l’època.

En el paisatge pictòric de l’artista Antoni Miró, al seu paisatge humà clar està, els colors fermenten en passió quan posen de manifest la imperiosa necessitat d’acudir al rescat dels «sense veu». El paisatge reverteix l’evidència en funció poètica de molt distinta naturalesa. Són els hòmens aquells qui circulen per la praderia de la vida. Són les situacions de risc imminent aquelles qui s’uneixen a manera de polisíndeton insistent. Són les psicologies de les mirades, desitjoses de fer-ne la captura d’un gram de complicitat, aquelles que ens interroguen al través de les pintures, i que tantes altres vegades han eixamplat, per mitjà d’una cabal citació, restes oblidades a les golfes de la memòria. El pintor treballa, ara sí, amb voluntat comunicativa, i incorpora a les seues propostes pessics de relats aliens per a enriquir, i amb la trapelleria de l’ull irònic, la monumentalitat d’uns llenços que s’hi acreixen amb la suma dels enginys.

Josep Sou

No és una poma, 1996. (Acrílic s/taula 50 x 50) VivaceAntoni Miro