Salta al contingut de la pàgina principal

El no didactisme creatiu: el teatre èpic de Brecht i la pintura social d’Antoni Miró

Ja, en un altre espai reflexiu expressat amb anterioritat, hem posat en valor la trobada que es pot establir entre aquests dos artistes pertanyents a disciplines diverses, la literària i la pictòrica, tot i que convergents en l'especificitat de l'abordatge, tant estètic com conceptual, que manifesten tots dos quan estableixen els seus codis creatius.

Així, en moltes de les obres teatrals del dramaturg alemany: Mare coratge i els seus fills, La bona persona de Sezuan, Terror i misèria del III Reich o el Cercle de guix caucasià, posem per exemple, Brecht trenca amb l'emoció romàntica, fins i tot amb la identificació emocional amb els personatges, deixant de banda les bases aristotèliques de lloc, temps i acció, per residenciar el veritable interès de les seves propostes en l'aïllament de cadascuna de les seves escenes, per considerar-les com a veritables universos particulars, i dirigint-les cap a la construcció final de la història.

Ara, des de l'òptica artística del pintor Antoni Miró, observem una enorme identificació, no només dels procediments, sinó també de les intencions, amb les bases creatives utilitzades per Brecht. I ens expliquem. L'artista Antoni Miró defuig el didactisme en els seus treballs creatius, i en les sèries que aborda (sempre com a estratègia comunicativa), estableix la història global que ens vol explicar. Però en cadascuna de les seves parts constructives, en cada quadre, hi ha aquest fragment que com a individualitat s'uneix a la narració final pretesa. Antoni Miró busca, amb rigor i autonomia, la bellesa en les seves propostes compositives. Sí, però amb la ferma necessitat d'informar, i també amb la vocació íntima de despertar les consciències de tots aquells que s'acosten a la seva obra. I com dèiem, no es tracta, doncs, d'un didactisme mel·liflu, o poc exigent després d'una operativa estranya, sens dubte ara podríem parlar de la necessitat de remoure les pròpies conviccions, obligant a una reflexió sobre els mecanismes que provoquen la injustícia social . El que en Brecht era l'autonomia de les escenes respecte del conjunt de l'obra teatral, aquí, a Antoni Miró, cada quadre és singular, i argumenta a favor d'una cosmovisió enormement àmplia, pel que fa a les relacions espai temporals es refereix.

I, finalment, les temàtiques que tots dos artistes, Antoni Miró i Bertolt Brecht, aborden en els seus treballs, fins i tot tenint en compte l'òptica dels temps que els separen, però atenent les necessitats que el paradigma social il·lustra, i malgrat el discurs que la història concedeix, són molt pròximes com podem intuir: compromís intel·lectual amb el seu temps, la violència de les relacions humanes, el sense sentit que els enfrontaments bèl·lics comporta, i la situació de l'home en l'àmbit ferotge d'una societat capitalista.

Josep Sou

Manifestació 2010, Balcans (Acrílic s/llenç 162 x 228 díptic) Sense TítolAntoni Miro