El «dramatis personae» en la pintura d’Antoni Miró

Les tensions que s’hi respiren dins la tragicomèdia de l’existència, i al si de l’obra artística del pintor Antoni Miró, són de plural convergència. Sí, el «dramatis personae» ens convoca la mirada cap a una realitat que, des de la diàspora d’interessos, s’aplega cap una univocitat de conviccions. Els «actors – intèrprets», al llarg de la molt vasta producció artística del pintor, reflecteixen una mateixa espiral representativa, a pesar de la presència multiforme que acrediten en cada quadre de cadascuna de les sèries on resideixen. Una mena de cant coral, monòdic o polifònic, tan se val, on la versemblança significativa va de la mà de generar paradigmes explícits.

Els protagonistes que s’hi mostren a les finestres del pintor Antoni Miró, tenen eixe aire d’insubordinada necessitat de dir tot el que són, però a parts iguals, de manera col·legiada. És a dir, els figurants representen un gènere que arriba a interpel·lar els qui se’ls miren amb franquesa: el pobres, els apallissats, els emmudits, els poderosos, els copalta, els agermanats, els transeünts, els personatges, els amics, els bàrbars d’ara..., tots junts com un de sol. La pintura, amb els seus valors proposicionals, aparella una visió còsmica on el resultat ens commou: tots els personatges són un de sol, tot i que representen una vida comuna bestreta de les entranyes de la societat que ens identifica. El nostre esguard, però, encara que divers per naturalesa, encerta a definir la identitat concentrada en la personalitat d’un corpus manifestament substancial. És l’oportunitat d’erigir universos des de l’acceptació dels paradigmes representatius.

Josep Sou