Dels impulsos i el coneixement
De David Hume a Antoni Miró. Evidentment els impulsos també ens apropen al coneixement, y les raons s’ajusten als espais per la necessitat d’afavorir l’assoliment del món que ens envolta. Litigis a banda, la voluntat s’hi precipita, junt amb el desig, cap a les geografies d’allò inconegut, obrint-se pas una curiositat per tot allò encara no nascut. Com una reverberació del prisma de l’esperit que reflecteix la llum esmicolada en mil senyals d’intuïcions, o de vida, res més. Però dels impulsos també s’hi pot argumentar, mitjançant les consecucions obtingudes, un arrelament del saber per la conquesta del coneixement. Si Hume estableix la preponderància de la reflexió, Antoni Miró no menysprea la possibilitat dels impulsos que el condueixen a elegir un camí per a la seua pintura, una ben especial manera d’aportar la seua reflexió y, també, el coneixement assolit. L’artista troba en la ficció del futur un fort estímul per a la seua creació. També podria ser una manera complexa d’empenyorar la paraula.. En tant que Hume argumenta: «Existeix una gran diferència entre les opinions que formem després d’una reflexió tranquil·la i aprofundida, i aquelles que abracem per una mena d’instint o impuls natural, a causa de la seua conveniència i conformitat amb l’esperit...», a la seua obra «Del conocimiento», SARPE 1984, pág. 171.
Josep Sou