Construcció de la Història: A. Miró amb Bergson i Proust

Si per a Bergson la història són les accions dels pobles cap a la llibertat, atenent al valor intrínsec de l’esperit en favor de la creativitat i en contra del reduccionisme, també Antoni Miró dedica bona part del seu esforç creatiu, a la defensa de la llibertat o, més aviat, de les llibertats. Una història, la d’Antoni Miró i la de la seua obra pictòrica, que eleva els significats a través de les constants connotatives. Des del llenguatge simbòlic organitza un univers distintiu, i obri camins des de la denotació sense necessitat d’hipèrboles excèntriques. La història cap a la llibertat, o el temps detingut, només un instant, per a facilitar l’anàlisi o, tal vegada, afavorir el compromís dels receptors de la reflexió creativa.

Si Milton havia perdut un paradís, el paradís, Proust el retroba a través, possiblement, de la memòria involuntària, però Antoni Miró exerceix la memòria, la pròpia, i forjada a colp de lectures, per a retornar la matèria cordial de la seua experiència humana, a través de la seua pintura. Teles, quadres, que són continents, que alberguen el discurs de la humanitat. Des de l’abstracció dels mons que s’insinuen, arribem al concepte necessari per al coneixement de la història: la nostra, la individual, però també la col·lectiva. Història emergida des de la realitat de tantes històries per a la llibertat. En Antoni Miró es reuneixen l’enyorança del futur i la capacitat centrípeta per a albergar els somnis col·lectius en el mateix nucli de la seua obra.

Josep Sou