Vietnam

La commoció enorme i generalitzada que van causar els estralls de la guerra del Vietnam queda palesa de manera molt rotunda en aquesta obra d’Antoni Miró. Forma part d’una subsèrie enfocada sobre aquest tema, que s’entrellaça amb la crítica de caràcter més general contra l’imperialisme nord-americà que constitueix la sèrie “El Dòlar”.

Amb un llenguatge marcadament expressionista s’al·ludeix a un afusellament. El negre i el roig, els colors propis de les guerres, de la mort i de la sang, inunden la tela a excepció d’una breu franja horitzontal de color blanc que separa els dos terços inferiors.

Aquesta obra té un clar caràcter seqüencial, en el seu conjunt i en cadascun dels dos fragments que condensen la major part de la informació. L’escena en la qual uns militars americans crivellen, amb més tirs dels necessaris, un home del bàndol contrari es pot reconstruir al llarg del temps gràcies a la representació múltiple, en diverses posicions i moments, dels actors.

També la repetició de l’escena, en cadascuna d’aquestes dues àrees, en les quals, si bé s’utilitza la mateixa plantilla de reserva per a aerografiar, s’inverteixen els colors del fons i les figures, remet a insistir en la condició temporal, d’una manera quasi fílmica, com si foren dos fotogrames pròxims. L’instant del tir es fa notar i se signi- fica mitjançant la interrupció blanca que hi ha entre ells i que es creua, al seu torn, amb els traços que emulen el sagnat de la víctima.

Emprant una tècnica mixta, que combina pintura i aerografia, el pintor recorre a l’obtenció d’efectes metal·litzats sobre fons que en alguns àmbits són plans i en d’altres, més aviat, evanescents, gràcies a la realització de degradats.

La densitat informacional, que es concentra en la part inferior, es complementa amb la presència observant, des de fora i des de dalt, de tres cares que simbolitzen els poders conspicus que instiguen el conflicte.

L’artista sempre ha pretés reflectir la problemàtica pròpia de cada moment lluny de qualsevol halo de neutralitat. Aguilera Cerni va encertar a matisar que el que era rellevant era que la crònica es produïa entorn de fets “sempre tallants” i que la crítica comportava un judici moral que conduiria a “despertar consciències”. Ressaltava aquest crític a principis dels setanta que, per a Antoni Miró, “l’art —producte històric— és un instrument per a transformar la història”; una transformació que, com va explicitar Corredor, és necessària perquè “el món, per a l’artista, està mal fet”.

Santiago Pastor Vila