Viaducte i campanar
Estem davant de la representació actual d’una escena urbana típicament alcoiana, que forma part de la sèrie “Costeres i Ponts”. Conté unes visions parcials de l’alçat del viaducte de Canalejas i de la torre campanar i la cúpula de l’església de Santa Maria. Es tracta d’un enquadrament comú des que el 1907 s’acabara d’executar aquesta infraestructura, ja que posava de manifest el contrast entre la modernitat d’aquesta peça i l’aspecte característic del barri antic de la ciutat.
En la tradició de les vedute, es reconeix en multitud d’ocasions una situació paradoxal que esdevé del fet que el grau de fidelitat a la realitat és enormement variable segons quines zones o elements d’aquests paisatges urbans s’estiguen representant en cada part de la imatge que construeix l’artista. Aquest és un d’aquells casos, ja que conviuen, per exemple, les representacions precises d’alguns elements de poca importància que efectivament hi són (uns nius d’oroneta, unes taques d’humitat, un cable que penja...) amb absències deliberades d’uns altres (les lluminàries, les juntes de la imposta, les canalitzacions davall de la vorera...) o amb la introducció superposada d’alguns missatges a manera d’additament crític.
Aquest recurs, consistent en la selecció i alteració interessades de parts de la imatge que captaria realment un espectador des d’aquest punt de vista, pot respondre a diverses finalitats. En aquest cas, fa patent un posicionament carregat d’ironia pel qual s’apel·la a la interacció entre realitat i ficció, i que assumeix, com tants, com Magritte, que la mateixa representació de l’objecte, o de l’escena, ací, està dissociada dels referents en els quals es recolza, de manera que és l’artista qui, amb la seua mirada peculiar, reconfigura intencionadament un nou estat de les coses d’acord amb unes claus determinades.
Compositivament, es reconeixen a primera vista dos eixos principals que ordenen el quadre i es creuen en el centre d’aquest. El vertical, que es materialitza pel conjunt format per la pila del pont i el campanar de l’església de Santa Maria, s’erigeix amb determinació i lleugeresa, malgrat la condició pesant de les fàbriques de carreu que configuren l’aspecte d’aquests. L’horitzontal es constitueix per la gelosia metàl·lica que forma les llindes que salven les obertures en aquest viaducte. Aquesta última alineació divideix el pla en una meitat superior, en la qual tot buit entre els edificis és ocupat pel cel, i una altra d’inferior, en la qual aquest paper es reserva a l’arbratge. Aquest esquema en creu reprodueix en essència l’aparença formal del conjunt.
No obstant això, en la representació hiperrealista dels principals cossos edificats (el pont, l’església, els habitatges i el teatre) introdueix determinats usos irònics. S’aposta per una espècie fake (no debades, la gelosia metàl·lica que constitueix la llinda és una reinterpretació de l’original executada el 1985) que opera en tres sentits.
D’una banda, el pintor dona a entendre que no pot evitar reservar unes àrees en la part inferior, suposada conseqüència dels obstacles que té en primer pla i que li impedeixen captar aquells trams de fons. S’aspira, així, a dotar de versemblança l’acte de pintar au plein air. D’altra banda, i de manera més important, incorpora diversos grafits textuals que amplien la informació entorn de dues situacions. Un d’aquests consisteix a donar compte del cas de corrupció política produït durant la construcció del Teatre Calderón. Un altre, d’un abast diferent, grafia sobre el campanar “calcat com era abans” per a advertir que aquesta torre no és més que una reproducció de la que hi havia en origen. Finalment, hi ha unes referències al País Valencià. Es fa així, en l’actualitat, una crònica de la realitat a través d’usos pictòrics tradicionals. En el futur, tot espectador poc informat podrà conèixer que el campanar no és el que va ser en principi i que el teatre no va estar exempt de lladrocini. També que, a pesar del que puga semblar, està davant d’un quadre pintat a l’estudi de l’artista.
Santiago Pastor Vila
