Velles boges al manicomi

Donar visibilitat al sofriment ha sigut una ocupació recurrent en la trajectòria d’Antoni Miró, i a més ho ha sigut des del principi d’aquesta, des de l’etapa associada a la sèrie que denominem “Opera Prima”. La bogeria, una malaltia que afligeix alguns i que molts volen mantindre oculta, és el tema principal d’una primerenca subsèrie integrada en aquesta, “Els Bojos”, de la qual forma part aquest quadre. No obstant això, no és l’únic assumpte al qual remet. La vellesa s’hi suma, com ho fa també la denúncia dels mitjans de control social sobre aquesta malaltia. Per a l’artista, la manera comuna de tractament de la malaltia porta l’afectat a un insuportable estat de soledat. Fins i tot a vegades, mitjançant un clar abús de poder, es relega les persones pobres i amb problemes de diversos tipus però no mentals, amb l’excusa, per part dels seus familiars, que així estaran millor.

El pintor representa una escena lúgubre, dominada per tonalitats fosques, que van des de profunds blaus fins al negre, només contrarestades per una pinzellada menuda més viva, entre rogenca i violàcia. Tres dones es mostren de perfil, assegudes sobre uns bancs, i una més, que apareix entre elles, ho fa de front. Aquest quart personatge és el principal. L’expressió pansida de la seua cara i la duresa de la seua mirada perduda són l’element clau quant a la crueltat de la situació.

A una paleta sòbria de color s’afig una certa elementalitat representativa. Les vestidures, bruscament modelades, es perfilen amb una vora fosca. Les cares que queden decantades estan simplement esbossades. Només la que es veu de front assumeix tota la força distintiva. Es deformen els trets d’aquest rostre, en el qual es dibuixen marcadament les arrugues, la qual cosa figura una expressió certament trista.

Santiago Pastor Vila