Una noia i un soldat

Aquesta obra s’inscriu en dos àmbits temàtics que són significativament propis de l’evolució del discurs pictòric d’Antoni Miró: la denúncia politicosocial i l’erotisme. S’emmarca en la sèrie denominada com “El Dòlar”, per mitjà de la qual l’autor canalitza una crítica feroç i mordaç contra el capitalisme i l’imperialisme nord-americà, en la primera meitat dels anys setanta, durant la crisi del petroli i l’ultima part de la guerra del Vietnam.

Els crits de denúncia jalonen aquest període de la seua carrera. Si bé adopten alguns usos del pop art (“no americà”, com especificava Blasco Carrascosa), s’aborden des de les estratègies plàstiques que són pròpies dels mitjans de comunicació de masses per a procedir amb una crònica de la realitat específica. Les operacions de selecció i individuació dels elements portadors del missatge es complementen amb la dotació d’una expressivitat accentuada de la mà de la interpretació dels nous procediments tecnològics dels quals començava a gaudir la indústria gràfica del moment.

Així, sobre un fons neutre que al·ludeix a una espècie de paper arrugat que atorga una certa profunditat de camp i serveix per a articular els límits interns, es divideix la tela en quatre quadrants que acullen sengles imatges en blanc i negre. Aquesta diversitat no trenca, en absolut, la unitat d’estil, que queda garantida mitjançant l’ús dels mateixos recursos gestuals, l’economia representativa i, especialment, la condició de temporalitat.

Aquest últim factor s’incorpora a aquest políptic peculiar clarament, raó per la qual es pot apreciar, en una certa manera, fílmicament. I és que es capten diversos instants en la seua fugacitat per a després juxtaposar-se i possibilitar la reconstrucció d’una seqüencia que és, en si mateixa, el vehicle al qual s’al·ludeix com a portador de significat.

La intencionalitat comunicativa consisteix, d’una banda, en una denúncia del consumisme, en general, i, particularment, de l’ús de la prostitució com a mitjà d’evasió de les tropes militars estatunidenques al Vietnam, aspecte que contribueix a la prolongació de la barbàrie. D’altra banda, però, subjau una espècie de cant a la sensualitat femenina. És nuclear aquella contradicció que s’estableix entre el mer acte d’explotació sexual i la bellesa i el gaudi de la dona.

La importància del quadrant inferior esquerre, que és aquell en el qual se sintetitza l’al·lusió a la prostitució, és evident. Només hi apareixen explícitament els dos personatges, ja que el soldat quedarà referit mitjançant un procediment d’el·lipsi en els altres tres. És en aquest quadrant també on es dona compte de la transacció econòmica, amb la presència del dòlar mediatitzant l’operació de desig. El soldat no apareix desproveït del casc, aspecte que redunda en l’eficiència comunicativa i s’aparta, al seu torn, del realisme.

Els altres tres quadrants se centren en el cos femení i en l’expressió del gaudi. En aquests, el dibuix assisteix la pintura. Una línia negra molt nítida perfila els volums que es veuen modelats tant per lleus gradacions de foscor com per taques que provoquen discontinuïtats violentes. A més, s’ha de notar la tensió excèntrica que indueixen les mirades de la protagonista en aquestes tres ales, en oposició a la concentració a l’interior de la composició que es produeix en l’altra.

Santiago Pastor Vila