Tros de Cuba
L’erotisme exerceix un paper molt notori en la trajectòria artística d’Antoni Miró, i aquesta obra és paradigmàtica en aquest sentit. Forma part d’“uns nus”, subsèrie de “Vivace” empresa durant els últims anys del segle xx, i en la qual es pot observar, com bé va indicar Blasco Carrascosa, que hi ha “un enteniment natural i lúdic del plaer”. La mirada de l’artista es dirigeix en aquest cas al bell cos seminú d’una dona de l’Havana; sola, davall d’unes breus vestidures roges que, unides al blau ultramar del fons i el blanc amb què es defineixen les ombres, evoquen els colors de la bandera cubana.
De nou, Miró condensa en una part el potencial d’una entitat més gran: no és només un cos bell, sinó que es refereix amb aquest a la sensualitat d’un país. La figura s’emplaça ocupant una franja vertical lleugerament descentrada, per a ser assetjada amb la mirada, com un clar objecte de desig. S’emmarca deixant fora d’abast la part essencial del seu rostre, la de l’arc dels seus ulls. Així, amb l’absència de la seua mirada, el pintor evita que aquesta haja de compartir protagonisme amb les altres parts del seu cos que l’artista pretén enaltir.
El paspartú forma part també de la peça, que no es pot veure agredida en la seua essència per una vora emmarcada pròxima. Fa assemblar-se l’obra a la imatge que tenim d’una diapositiva, la qual cosa incideix en la dedicació d’importància a la selecció de l’enquadrament que és pròpia de l’artista. En les seues obres, es tracta en moltes ocasions de visions esbiaixades, com és molt habitual en el cinema o la fotografia, en les quals les figures no apareixen al complet a l’interior d’una escena, sinó que es presenten directament com són, fins i tot només donant a veure un fragment prou indicatiu.
La figura està íntimament unida a la seua ombra. És precisament el conjunt entre totes dues el que sí que se centra en l’ample de la taula. El perfil pla en color blanc amb el qual es redefineix la seua voluptuositat és una part també fonamental. Aquests recursos potencien un cert onirisme en el resultat, de manera que la carnalitat del personatge es revist de trets màgics.
El tractament pictòric es combina amb alguns usos propis del dibuix. El modelatge dels volums no es resol només per mitjà del recurs a l’enfosquiment gradual de la taca de color, sinó que recolza en un treball de ratllat superposat que atorga una textura orientada que fa que s’allunye de la realitat la representació i s’incardine, per contra, en el camp de la idealització. Ocorre el mateix amb la il·luminació dels cabells, molt contrastada, amb traços blancs sobre un to generalitzat negre.
No obstant això, aquestes accions no impedeixen que, com és d’altra banda habitual en el pintor, alguns detalls que pogueren haver-se omès es mantinguen en la imatge definits amb minuciositat, com pot ser el cas de la costura del culot. La idea de contrast conceptual que està present en moltes de les seues obres és també, com ací, visible pel que fa a les maneres i als graus de detall de la representació.
Santiago Pastor Vila
