Suport viaducte
Antoni Miró, en la subsèrie “Costeres i Ponts”, articula un homenatge a la ciutat d’Alcoi com a constructe material propi d’una societat amb una llarga tradició d’entrega al treball i aposta per la cultura. S’ha hagut de bregar durament amb l’orografia perquè es poguera procedir al creixement urbanístic que demandava el fort increment demogràfic que imprimia l’avanç¸ de la indústria. Les construccions dels diferents ponts que s’han realitzat al llarg de la història s’hi han hagut de prendre com a proeses, donada la dificultat i magnitud de les obres.
Alguns diuen que els alcoians van perdre l’oportunitat de comptar amb un viaducte format per un arc metàl·lic de gran llum, que va ser la primera proposta que va elaborar per a aquest pont l’enginyer Lafarga. No obstant això, la solució que es va adoptar era, en la seua rotunditat i racionalitat tècnica, molt moderna. El cànon de pont metàl·lic ferroviari del segle XIX havia de ser acomodat a un pont urbà de gran transcendència per a la ciutat.
La rellevància tipològica d’aquest pont és motiu suficient per a justificar l’interés de la seua representació. En qualsevol cas, per a l’artista es tracta d’un artefacte que és impactant en la seua configuració i escala, i que forma part del seu imaginari personal i del de les gents del seu entorn. Es recorre en aquest cas a una escena en contrapicat, en la qual la biga metàl·lica, una gelosia en caixó i el tauler es materialitzen sobre una diagonal de la tela i la pila queda davall seu, orientada quasi segons l’altra.
El suport es pinta amb detall i inclou nimietats com ara cables i alguna caixa elèctrica, o la mateixa pàtina que envelleix els carreus. En canvi, encara que el fust es represente de manera hiperrealista, la llinda és una idealització del que hi ha realment.
De nou, com en altres de les propostes de Miró, en aquest quadre hi ha una mixtura entre la major fidelitat que es guarda a la realitat en algunes parts i la transformació intencionada d’altres elements, que allunya del seu estat real. Algunes vegades això és així per a evitar situacions contraproduents, com restar presència a l’element que es pretén ressaltar. D’altres, i aquest és el cas, es completa la imatge de la peça protagonista amb una altra d’idealitzada, millorada. L’escena resultant, sense ser l’existent, la refereix amb més dignitat.
Vegem en què consisteix aquesta requalificació. L’estructura metàl·lica es pinta sola, sense els altres components de la vora de formigó armat que li resten levitat. Es dota d’unes tonalitats més pròximes al roig de les que realment mostra. S’eliminen algunes barres que distorsionarien l’exercici perceptiu, ja que se solapen a unes altres, i es tracen dues línies de color, una de groga i una altra de blava, a manera de conduccions ben alineades que no existeixen en la realitat i són ben diferents que les canalitzacions que sí que hi ha.
Ja estem advertits que tota pintura referida a un original no és, en si, aquell, sinó una reproducció mediada d’aquest. Hi ha, a més, l’opció que la figuració siga més o menys realista. Per això, aquesta estructura, que no és la que es va executar al principi, es fa aparéixer millorada. Constitueix d’aquesta manera una mescla entre el que hauria d’haver sigut i allò en què pot acabar convertint-se.
Santiago Pastor Vila
